Dijous, 3/4/2014
383 lectures

Incest

No hi ha un llibre que m’hagi canviat la vida. N’hi ha molts que me la modifiquen cada dia des que tinc memòria i em recordo en un autobús d’Òmnium Cultural al Passeig Verdaguer demanant als pares algun títol d’en Babar, l’elefant entranyable. De més grandeta, vaig fullejar milers de vegades les aventures de Tintín, que coneixia gairebé plana per plana, igual que les peripècies de La colla dels deu, de Joaquim Carbó, o les històries dels Hollister, per no oblidar les novel·les d’Enid Blyton dels Cinc o dels Set Secrets.

La descoberta de Josep Pla, just començar la universitat, em va enlluernar i d’aquí vaig anar a Josep Maria de Sagarra, amb una prosa que sempre peta a la boca deixant bon gust, i a un altre dels grans d’aquella època com Eugeni Xammar, tot i que no té el renom dels altres dos.

De la mateixa manera que hi ha obres monumentals que queden a dintre per sempre més –i aquí consignaré, per exemple, “Guerra i Pau”- n’hi ha d’altres que són rocalloses, cantelludes, i que saps que si t’exposes a trepitjar-les et faran mal, et deixaran marca.

Just després de parir per primera vegada, en un moment que semblava que no me’n sortiria, perquè de la maternitat només me’n van explicar una part, vaig caminar per Auschwitz de la mà de Primo Levi, i allò, paradoxalment, em va tornar a posar en òrbita.

Ara porto uns dies força trasbalsada per un llibret petitó, que es pot adquirir en català, publicat per Anagrama, i que pel títol, “Una setmana de vacances”, podria semblar l’innocu relat d’una adolescent a la platja, al costat de la família.

I tanmateix és un text duríssim escrit a raig per Christine Angot, una autoficció, on recull, tamisant-les per la literatura, les relacions sexuals que de jove va mantenir amb el seu pare.

Una llarga escena on l’home protagonista és un dominador i la jove amb qui s’ajeu al llit, una persona sotmesa. La violència d’una relació d’aquest tipus és present en cada paràgraf.

Malgrat que hi ha moments on el lector s’ha d’aturar per respirar, en el meu cas vaig arribar fins el final, atrapada en la teranyina de paraules teixida per la controvertida autora francesa.

Quan va visitar Barcelona fa unes setmanes va reconèixer que la novel·la no oferia un plaer eròtic, però va dir que esperava que el lector n’obtingués “el plaer de la veritat”. A les vostres mans queda.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.