Dijous, 25/7/2013
394 lectures

Sense interferències

Ella s’espera al vestíbul. Ell baixa amb ascensor d’una habitació de la quarta planta. Així que el veu sap que s’entendran. Es fan un parell de petons i busquen un lloc tranquil. Per experiències anteriors, coneixen que els hotels sempre tenen un raconet on passar desapercebuts i on no arriba el brogit d’un autocar que descarrega adolescents torrats pel sol, de viatge de final de curs. Seuen amb un té al davant i un suc de taronja. No s’han vist mai abans i tanmateix la conversa flueix. Com que ell és escriptor i d’Argentina, aviat s’endinsen pel camp de la literatura, tot i que van recorrent altres viaranys, ja sigui la crisi econòmica mundial, ja sigui la situació de Mariano Rajoy després dels papers de Bárcenas, ja sigui el futur dels fills. Porten més d’una hora junts i ella té el canell a punt de partir-se. Des que han iniciat la trobada, apartats del món, no ha parat de fer anar la mà, esquerra dreta, esquerra dreta, esquerra dreta. Ell se n’adona, que a ella li costa moure els dits, i fa un comentari. Ella li ho agraeix i es deixa anar una mica. Li diu que no acostuma a gravar les converses i que és partidària d’emprar un instrument tan antic com un bolígraf, sempre de tinta negra, per apuntar tot el que li confien. Té companys que la miren com una antigalla dels Encants.

També es confessen que no estan a facebook i que mai han fet una piulada, sense que, de moment, els hagi passat res. Parlant-se gairebé a cau d’orella, rememoren dinars i sopars que han viscut a milers de quilòmetres de distància, però en els que tots dos, estranyats, s’han adonat que hi havia molta gent a la taula més pendent del telèfon mòbil que de les paraules que sobrevolaven la tertúlia.

S’aixequen, i descobreixen que en una de les parets del vestíbul hi ha una exposició de dibuixos de l’Opisso. Ell queda clavat davant la mostra i li demana a ella si li pot donar informació sobre l’artista. Però ella, sense possibilitats de connectar-se a internet en aquell moment, es limita a dir que era un dibuixant de finals del XIX que tenia a veure amb el grup de Els Quatre Gats. I afegeix, donant-se cops contra la paret perquè no porta l’smartphone a la bossa, que a més de ser un grup de pintors, Els Quatre Gats és un establiment de restauració, prop del Portal de l’Àngel, que si té temps, podria visitar en la seva estada a Barcelona.

Surten al carrer i s’acomiaden passant-se els correus electrònics respectius, ells tan amants de la tinta i el paper. Ella apunta l’adreça amb fruïció. Ell es diu Guillermo Saccomanno i és molt bo com a novel·lista. Al setembre, hi haurà a les llibreries la seva última obra, Cámara Gesell, una dura metàfora de l’Argentina actual que acaba de guanyar el premi Hammett de la Setmana Negra de Gijón.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.