Dijous, 16/6/2011
755 lectures

Jaume Rodríguez Enrich (Igualada)

Amb els anys, he desenvolupat una mena de radar que fa que capti ones provinents d’Igualada, ja sigui asseguda en una sala del Parlament seguint una comissió de Cultura, com en un teatre del Paral·lel on, a la fila tres, hi ha algú de la capital de l’Anoia mirant atentament la representació. Per no parlar d’una afició inconfessable, que tinc des de petita, de llegir diàriament les esqueles de La Vanguardia i, saber, només amb un cop d’ull, que aquell nom (descansi en pau) pertany a una de les nissagues de la meva ciutat nadiua.

El que no m’havia passat fins ara, i per això ho refereixo aquí, és topar-me des de fa unes setmanes amb un nom de forma única i recurrent. Menys coincidir pel carrer –perquè les meves passejades per la Rambla o el Passeig són anecdòtiques- no paro de veure’l per tot arreu.

M’explicaré. El fenomen es va fer present fa uns quants divendres, un dia que tenia festa, quan en engegar el televisor a primera hora de la tarda per veure amb la meva filla gran el culebrot de TV3 ens vam trobar amb un senyor que feia una curiosa truita d’espàrrecs amb uns ous provinents de Copons. Mentiria si digués que mai no havia sentit parlar del personatge en qüestió. Fa més de vint anys, en aquelles jornades inoblidables amb la Neus Arolas a La Veu de l’Anoia, era algú que esmentàvem sovint, perquè tenia un càrrec a Fira de Barcelona, i això ens anava molt bé pels especials que fèiem relacionats amb el gènere de punt o el tèxtil.

Després, el silenci. Fins que, insisteixo, des de fa unes setmanes no puc fullejar un diari, llegir una revista o navegar per aquest mitjà, sense poder obviar-lo. Sé que li agrada en Ferran Adrià; que ha donat la benvinguda al nou govern municipal i a la seva oposició; que és heterosexual, divorciat des dels 40; que ara en té 65 i que la seva mare era una dona sàvia.

Si jo fos l’alcalde Castells, ja l’hauria citat al despatx. Perquè si del que es tracta ara és de posar Igualada al món, és evident que hi ha gent que ho té més per la mà que d’altres. De la mateixa manera, que ja fa una pila d’anys, la presència de Capellades als mitjans és proporcional al nombre de cartes que reben d’un escriptor que es balanceja a cop d’onades.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.