Dijous, 25/11/2010
331 lectures

Madrid, veus

Un amic meu escriptor, guanyador de diversos premis aquests últims anys, amb una trajectòria més que consolidada, m’explicava dimecres passat que a la presentació a Madrid del llibre 'Veus', una antologia de 41 textos d’un planter de la literatura catalana que inclou Albert Sánchez Piñol, Sebastià Alzamora, Llucia Ramis, Jordi Puntí o Najat El Hachmi, només hi van anar dos periodistes i cap d’ells era d’un mitjà escrit important. I això que es va presentar la versió en castellà d’aquesta obra ideada per Lolita Bosch, publicada per Anagrama en aquesta llengua i per Empúries en català.

L’home, creador d’unes imaginatives històries que tant es poden entendre a Praga com a Johannesburg, constatava que mentre que a la capital de l’Estat hi havia aquest gran interès per conèixer què es cou a les cuines literàries de casa nostra, s’ha preparat ja una gira per diferents països de Sudamèrica per presentar el volum, amb alguns entusiastes de la causa a punt.

Just el mateix dia que tenia aquesta conversa amb el meu amic, el nou Premio Nacional de las Letras, l’editor i crític Josep Maria Castellet, gens sospitós de res, afirmava sense embuts que té la sospita que alguns autors catalans són més coneguts a l’estranger que a Espanya. Però no s’aturava aquí i, transcric de memòria, assegurava que en aquests moments els ponts entre cultures a l’estat són inexistents.

I ahir, durant un dinar amb importants promotors musicals, algú va assegurar que, per exemple, el grup 'Obrint Pas' té més seguidors al Japó que a Sevilla, mentre un altre posava sobre la taula el triomf de les noies d’AIAS a Londres, sense que ningú d’allà s’hagi plantejat com un problema que els seus temes siguin només en català.

Està clar que aquí no tot ho fem bé —la campanya electoral n’és un reflex prou evident i no cal parlar-ne més— però a l’altra banda —Escolta, Espanya— continuen amb els recels de sempre. Només salven els Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Javier Cercas, Ana María Matute, o l’universal Joan Manuel Serrat, en el camp de la cançó.

Més de trenta anys de democràcia i l’idioma continua sent un mur infranquejable en un estat que es declara plurilingüístic.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.