Dijous, 21/4/2011
413 lectures

No me'ls crec senyors Vich i Brugués

Malgrat que provo de tenir la pell dura i procuro no alterar-me per segons quines notícies llegeixo o per segons quines històries m’expliquen, encara hi ha dies que boto davant determinades informacions. Sense anar molt lluny, i la tenia arxivada en aquest mateix ordinador des de fa unes setmanes, vaig quedar impactada per la notícia d’aquest diari on es recordava que Joan Vich i Jesús Brugués, quan arribi el proper mes de maig, hauran estat 32 anys al capdavant de l’administració local dels seus respectius municipis, Vilanova del Camí i Castellolí. Res a dir-hi des d’un punt de vista democràtic, ja que ells es presenten i el poble els vota. Però em fa certa gràcia –deixeu-m’ho escriure així- que ambdós polítics parlin de la necessitat de regeneració política. Perdonin, però no me’ls puc creure. Un demana un mandat més, perquè diu que amb la crisi han quedat aturats alguns projectes i l’altre, que veig que serà substituït pel seu germà Xavier, diu que ho havia intentat deixar en diverses ocasions, però sempre hi ha hagut un motiu o altre que l’ha empès a continuar.

Jo d’experiència en un càrrec públic no n’he tingut mai, però he estat durant quatre anys la secretària de la junta de la cooperativa escolar on han cursat la primària les meves filles. De ben segur, si hagués volgut, podria haver continuat algun any més, però va ser una experiència tan absorbent i esgotadora, al marge de feina i família (paradoxalment), que així que es van convocar les eleccions corresponents, amb els companys de fatiga vam estar poc temps a trobar substituts. I això, que, d’entrada, tothom al·legava que ja ho estàvem fent prou bé i que podríem prosseguir una mica més. Per tant, se’m fa difícil creure que en un municipi de més de 10.000 habitants no hi hagi ningú disposat a rellevar Vich i que a Castellolí sigui complicat descavalcar un Brugués de l’alcaldia.

I consti que aquesta reflexió no va en contra del que han fet cadascú a casa seva. El meu pare és fill de Vilanova i tinc molt gravat en la memòria com era el poble a meitat dels anys setanta, amb els carrers de terra, i sentint-se més una barriada d’Igualada que un lloc amb personalitat pròpia. Més endavant, vaig poder ser monitora dels primers casals d’estiu que s’hi van organitzar i vaig tenir el gust de participar en la creació de la ràdio municipal, el primer mitjà de comunicació que em va acollir. Vaig pujar i baixar moltes vegades les escales d’aquell ajuntament, on, ara ho recordo, vaig coincidir algun cop amb l’alcalde.

El cas de Castellolí no el conec, però alguna vegada que hem anat a dinar en un dels seus restaurants –molt bé, per cert- hem passejat pels seus carrers i no ens han desagradat. Impressió de poble arreglat.

Però això no treu que segueixi pensant que el concepte de regeneració de Joan Vich i Jesús Brugués és lleugerament diferent al meu.

Irene Dalmases

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.