Dijous, 2/2/2012
372 lectures

Tot és normal

L’escriptora Imma Monsó comentava dijous passat, després de rebre el premi Ramon Llull amb una novel•la titulada 'La dona veloç', que segurament, com ja ha passat amb altres obres seves, quan aquesta arribi a les llibreries es dirà que els personatges que l’habiten són 'peculiars'. I tanmateix ella defensava que avui molts dels convençuts de ser normals estan molt equivocats.

Quan ho va dir, no sé si pensava en personatges habituals del metro i l’autobús que expliquen les seves vides a través del telèfon mòbil o en persones que en una botiga, habitualment plena, quan tenen el torn per elles comenten amb la dependenta l’estat de salut de la sogra, l’enèsima separació de la Belén Esteban o com la crisi està afectant en negatiu a la seva ja precària salut.

Moltes vegades, després d’escoltar determinades converses, trec la llibreta de la bossa i n’apunto frases, perquè, tot i la quotidianitat del moment, em porten a realitats paral•leles, quan no al•lucinants.

Sense anar més lluny, fa poc vaig estar amb l’orella a punt de supurar després que una dona al seient de davant meu, a l’autobús, parlés amb una altra de la proctitis del seu cunyat, una malaltia que no em sonava de res fins que en arribar a casa i consultar Sant Google vaig saber que es tracta d’un procés inflamatori localitzat al recte i que es manifesta per presentar dolor a l’hora d’anar de ventre. Amb raó, van cridar-me l’atenció algunes de les frases que pescava a l’aire i que tenien a veure amb sang, picor i diarrea.

Altres vegades, el que és normal és que un filòleg com Pau Vidal, al que abans d’ahir no coneixia de res, endevini després d’una breu presentació i de jo haver pronunciat no més de sis paraules, que o era de la banda de Girona o d’Igualada ciutat. Garratibada, vaig contestar que vaig néixer fa més de quaranta anys a la capital de l’Anoia.

Per feina, també em trobo sovint menjant en una taula, rodejada de gent interessant, que fan que em pessigui de tant en tant per comprovar que el que m’està passant és de veritat.

Ahir mateix, sense triar-ho, vaig trobar-me dinant davant del cineasta Fernando León de Aranoa, de l’editor Malcom Otero Barral i de l’escriptora Llucia Ramis, entre d’altres.

Tot el que comentaven, llarg de transcriure ara i aquí, segurament era molt normal per a ells –des de viatges a l’altre punta del món per assistir a un congrés amb gent important a casar-se tres vegades amb la mateixa persona- però jo no vaig pronunciar ni mitja paraula temorosa de deixar al descobert que una de les coses més excitants del meu dia a dia durant anys ha estat arribar a l’hora a la porta de l’escola per recollir les meves filles i que no siguin les últimes en abandonar l’edifici. Mai no m’ha agradat fer-les plorar.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.