Dijous, 10/1/2013
413 lectures

Olor d'Igualada

M’agrada passejar per Igualada per les festes de Nadal. Resseguir els carrers del centre i amb l’abric ben cordat, veure què canvia d’un any per l’altre. Tot i que acostumo a venir molts caps de setmana la resta de l’any, és durant aquests dies que em torno a fer meva la ciutat i quan penso que, si em sobressin els diners, m’agradaria tenir un pis prop de la Rambla. Conscient, això sí, que aquest no és un dels municipis que millor capegi la crisi. Esquelets de formigó a moltes cantonades, botigues en traspàs, uns quants amics, coneguts i saludats a l’atur des de fa mesos. Un cert aire de decadència. I malgrat, això, em reconcilio amb les arrels cada 5 de gener a la tarda. Amb la festa més bonica que hi ha. Ho parlàvem el dia 6 amb familiars que ara viuen a Blanes i Ripoll. Les seves cavalcades són com una rua de Carnestoltes, on els nens han de buscar els tres reis, compartint carrossa amb una balena de cartó pedra i al costat d’unes ballarines amb poca roba que saluden a l’estil Reina Sofia.

Per això aplaudeixo que després de la nit màgica, i per seguir millorant les coses, els mitjans de comunicació local vagin aquests dies plens d’opinions sobre l’actitud d’alguns dels patges que hi participen. La comissió n’hauria de prendre nota, perquè la festa no acabi sent un avançament del Carnaval. De la mateixa manera, vull deixar constància del bon fer dels patges que enguany van atendre la canalla de casa. Extravertits, xerraires i pacients amb grans i petits. Igual que el Patge Faruk que vam aturar pel carrer i que no va tenir cap problema per parlar amb el més menut de la colla, normalment un belluguet, absolutament rendit al representant de Ses Majestats.

Però no ha estat aquesta l’única cosa positiva d’aquests dies. Navegant per aquest mateix diari vaig quedar clavada a començaments de la setmana passada llegint la informació sobre l’última iniciativa del Teatre de l’Aurora, que portarà a escena la novel·la “Olor de Gas” de l’amic Pep Elias. Malgrat els temps poc propicis, un grup d’igualadins, amb el sempre actiu Joan Valentí al capdavant, s’han embarcat en el projecte i ja ho tenen tot a punt per fer port el dia 15 de febrer, tot i que van un xic curts d’armilla. Ara només queda que els que s’ho puguin permetre donin un cop de mà i ajudin a desplegar totes les veles. A veure si s’aconsegueixen els 2.200 euros que fan falta per l’escenografia. Irrisòria quantitat si es compara amb les jubilacions daurades d’alguns banquers o amb el que guanyen per segon els grans esportistes d’elit, ja sigui per tocar una pilota, ja sigui per donar un cop de volant.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.