Dijous, 2/5/2013
372 lectures

La primera igualadina que va llegir Victus

És un vell costum. Davant segons quins interlocutors no em sé estar de dir que sóc igualadina de naixement. Intueixo que serà pronunciar la paraula Igualada i que la conversa podrà prosseguir per viaranys diferents. Em va passar fa uns dies amb l’editora de La Campana, Isabel Martí, mentre parlàvem de la novel·la Victus, que més enllà de ser la més venuda el dia de Sant Jordi, ja portava un llarg recorregut des que va ser presentada el passat mes d’octubre, amb més de 150.000 exemplars col·locats a les lleixes de moltes biblioteques catalanes i, aviat de fora, on ja s’han venut els drets de traducció al rus, l’alemany, l’holandès, l’italià, el portuguès, el francès i, fins i tot, el coreà.

En un moment donat, deia, vaig deixar anar a la Isabel, una dona que no para mai i a qui li costa posar el cervell en pausa, que ser de comarques encara avui, amb tota la globalització que es vulgui, no és el mateix que haver nascut, per exemple, en una família de Sarrià-Sant Gervasi.

¿D’Igualada, dius que ets?, va preguntar l’editora barcelonina. I va deixar anar que una de les seves millors amigues procedeix de la capital de l’Anoia. Va comentar que és una amistat forjada d’anys, en la solitud de les altes muntanyes, on les famílies d’ambdues són aficionades a caminar, i on es van trobant en períodes de vacances d’estiu o de Setmana Santa.

Aquesta dona, professora de la Universitat de Barcelona i que també conec perquè vam anar a la mateixa classe de molt petites, és una lectora de confiança de l’editora de La Campana i una de les primeres persones que va tenir el privilegi de tastar les aventures del geni de l’enginyeria militar, Martí Zuviría, a qui la resta de mortals vam conèixer força més tard. És algú que, justament per no tenir res a veure amb el món literari i per no estar gens contaminada per cap dels perjudicis del gremi, la Isabel s’escolta i té en compte les seves opinions.

I explicada l’anècdota, tampoc no em puc estar de donar a conèixer que ja fa uns quants anys el fet de ser d’Igualada també ens va facilitar les coses a l’antiga comissaria de la Policía Nacional que hi havia al districte de Sants-Montjuïc. Ens havien entrat a robar a casa, amb el meu marit i la filla petita a dintre, i quan vam tramitar la denúncia corresponent, tot van ser facilitats, perquè ens va tocar un agent que en veure els nostres DNI va exclamar. “¿Sois de Igualada?. Yo estuve destinado allí un tiempo y estuve muy bien. Iba mucho a la discoteca Egos. ¿La conocéis?”. Vam respondre que sí i en pocs minuts sortíem d’aquella oficina amb la feina feta i sense haver de comptabilitzar, com en altres ocasions, cap problema burocràtic.

Irene Dalmases

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.