Dijous, 8/10/2009
377 lectures

Els serials televisius de la Carla Mas

La Carla Mas és una estrella de la televisió, que viu amb la seva mare, una actriu de les d’abans, amb qui manté una relació impossible i que, segur, no acabarà bé de cap de les maneres. És també una dona de caràcter, a punt de patir una crisi laboral considerable, perquè una guionista ha decidit que el personatge que interpreta en un seguidíssim serial de televisió anomenat “L’esquerra de l’Eixample” ha de desaparèixer de l’escena. La Carla no es rendirà així com així i lluitarà fins al final per tal de continuar tenint veu als migdies catalans, que és quan entra a les cases de milers de famílies amb la història que protagonitza.

Aquest és, molt sintetitzat, l’argument de la nova novel·la de la Maria Jaén, que ha titulat “La pinça birmana” i que, per qüestions de feina em va caure a les mans fa uns dies.

Des del primer moment, però, no vaig llegir el llibre amb naturalitat, senzillament, perquè aquesta no és la meva Carla Mas. La que em pertany i que guardo molt endintre –espero que per sempre- és una nena de cabells llargs, a vegades amb trenes, que lidera la resta de nenes de la classe, amb una mare que s’assembla a la Barbara Streisand i un avi exiliat a Mèxic. És, així mateix, la néta d’una dona especial, que viu a la plaça de l’Ajuntament, i que organitza les millors festes d’aniversari del món, amb un moment estelar, que és quan juguem a “Un, dos, tres, responda otra vez”.

De manera que, línia darrera línia, vaig estar una setmana sense poder deixar d’evocar la meva petita pàtria de veritat amb el seus jocs al pati, amb el seu home del bosc, el seu Sant Nicolau i les excursions per la fira de Santa Llúcia, a la recerca d’una figureta pel pessebre de casa.

Realitat i ficció –què és veritat i què no- van anar-se superposant i va haver-hi un moment que tan tangible era la Carla de paper com la Carla amiga des del parvulari.

Com que vaig tenir la possibilitat, li vaig comentar aquestes sensacions a la Maria Jaén, qui va subratllar-me que desconeixia absolutament l’existència d’una Carla Mas a Igualada i que, en tot cas, a l’hora de construir el personatge només havia tingut en compte la seva experiència com a guionista de televisió, donant a tot el text un to de farsa i de desvirtuació de la realitat, amb un nom amb significat perquè la Mas era la més important de l’obra.

Carla, ja ens perdonaràs. Un petó, ara i sempre...

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.