Dijous, 20/9/2012
326 lectures

Setembre

No m’agrada setembre. I aquest, encara menys. El començo escoltant una conversa informal en què un militar de Còrdova afirma impassible que “como todo buen español y buen cristiano” té una hipoteca per pagar. Gallina de piel, mentre algunes de les persones del grup ens mirem amb cara de circumstàncies. Tots tenim hipoteques.

Treballo durant el cap de setmana previ a la Diada i el mateix dia 11. Tinc temps, però, per donar una volta a la tarda amb la família pel centre de Barcelona. Hi ha molta gent. Moltíssima. Com mai. I un únic crit. No cal estendre-s’hi. Tot i que també escolto comentaris d’independentistes calorosos que aposten per deixar l’asfalt i anar al sofà de casa amb aire condicionat.

Un parell de dies després, llargues cues per adquirir uns llibres de text de tercer d’ESO, perquè els que tinc a casa de la meva filla gran ja no serveixen per la petita, en haver canviat tapes i la disposició de les planes. La lletra verda de la caixa registradora marca 240, que sumats als 59 que vaig pagar al juliol sumen 299 euros i encara no hem acabat de comprar tot el material escolar, perquè un mestre demana una llibreta d’espiral de planes blanques, mentre que un altre només vol fulls de quadrícula. Per tant, fins que no hagin acabat totes les presentacions de totes les assignatures que cursen no ens podrem tornar a acostar a la botiga.

De fons, remor constant d’acomiadaments en el sector de la comunicació, just quan els grans gurus que cobren xifres astronòmiques per impartir conferències i cursos acadèmics no paren de repetir que el periodisme, en aquests moments convulsos, és més necessari que mai. I tu, que coneixes alguns professionals solvents que busquen feina de dependents, rius.

I el cel, fosc, sense que acabi de descarregar la tempesta. I quan plou no tens paraigües i quan llueix el sol l’arrossegues pengim-penjam.

Vertigen pel que pot passar a Catalunya en els propers mesos. I no pots treure’t del cap el comentari de la nena rosseta, que al teu costat a l’autobús, ahir a la tarda, li deia a la seva mare, tot ensenyant-li la seva obra: “Mira, acabo de dibuixar un dimoni que creu en Déu”. Potser sí, ara tot és possible.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.