Un matí de nervis. Tinc el portàtil damunt la falda en unes novíssimes instal·lacions d’una Facultat de Comunicació barcelonina. Estic a l’auditori, uns dos pisos sota terra, i els Sopa de Cabra anuncien que tornen al setembre per fer un concert de celebració de diverses efemèrides al Palau Sant Jordi. He de passar un teletip dels considerats urgents anunciant el fet a tots els abonats de l’Agencia Efe. Però a la capital mundial del mòbil –així s’anunciava només fa uns dies gràcies a un congrés amb milers de persones- i a l’edifici on ensenyen els futurs periodistes no hi ha cobertura. He de pujar unes quantes escales i pràcticament sortir al carrer si vull transmetre la informació que ha ofert el grup musical català. El cor em batega, perquè amb tanta correguda he perdut set o vuit minuts preciosos, que en el món de la immediatesa són un segle i jo sempre vull fer la feina ben feta. Per rematar-ho, tinc una trucada perduda al telèfon de l’editora que millor retoca els meus textos i no podem comentar els canvis que vol introduir, amb raó, en un dels paràgrafs del text.

Quan, posteriorment, acabo la peça més llarga sobre la roda de premsa, amb totes les declaracions de Gerard Quintana i Josep Thió, he de tornar a sortir de l’auditori, grimpar uns quants graons i tornar a prémer un botó, perquè la notícia es pugui transmetre a tot Catalunya. No són les dotze del migdia i ja no tinc cames i molt poc cap.

Però no he acabat la feina. Tot seguit, he d’entrevistar un poeta eivissenc que ha fet un llibre per demostrar la influència que ha tingut Edgar Allan Poe en diversos autors francesos com Baudelaire o Valéry.

Li faig les preguntes sense haver pogut tocar el volum i amb la llengua encara fora de la carrera que he fet carrer Balmes amunt.

Si el Guardiola té lumbàlgia, jo em noto amb les cervicals destrossades. Però no s’han acabat els problemes. Al novíssim edifici on hi ha ara les oficines de l’Agència quan arribo hi ha una avaria i, en comptes de calefacció, hi ha engegat l’aire condicionat. Treballo amb l’anorac cordat. A les quatre truco les nenes a casa (els dimecres i els divendres no tenen classe d’ESO a les tardes) i pregunto com van amb les seves tasques. Perfecte, responen. Amb tot controlat, miro la cartellera i decideixo entrar a les sis i deu en un cinema del centre per veure la pel·lícula de l’Annette Bening i la Julianne Moore. M’emociona la molta vida que traspua. Em deixo portar per la història i voldria que no s’obrissin mai els llums. Però sona la música i surten els crèdits. I torno a tenir un parell de trucades de feina al mòbil per contestar. Demà serà un altre dia.