Dijous, 19/3/2009
337 lectures

Tri-par-tit, uns altres fets

Cruïlla de Diagonal amb Roger de Flor, un dia d’entre setmana. Són les deu del matí. El semàfor de vianants pampallugueja i queda en vermell. Arranca, fi com un guepard de la sabana africana, un Audi 6, fosc i brillant, conduït per un xòfer molt mudat. Dintre, al seient del darrera, Albert Sàez, president del consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i una dona, que no tinc temps de reconèixer. Ell, parla per telèfon mòbil i jo, que acabo de baixar d’un autobús que m`ha tingut esperant a la parada uns quinze minuts, el veig com un “Màster de l’Univers”, d’una altra estratosfera, tot i que pràcticament tenim la mateixa edat i hem estudiat amb els mateixos professors a la Universitat.

La imatge se superposa, ràpidament, amb els discursos que pronuncien últimament els nostres governants –també els que estan a l’oposició- en el sentit que amb els temps que corren ens hem de sacrificar en tots els aspectes de les nostres vides, si bé és veritat que només fa uns mesos ens demanaven que consumíssim més perquè només així arreglaríem els problemes. Entesos. I a mi que ja m’ha sortit la vena demagògica barata i la moralina de pa sucat amb oli. Perdoneu, germans.

Uns dies abans, set persones amigues seiem al voltant d’una taula. Totes hem votat en les últimes eleccions autonòmiques alguns dels partits que ara hi ha a la Generalitat. Tots, menys un que treballa circumstancialment per a l’administració catalana, per diferents causes i motius, apostem pel vot en blanc o l’abstenció en els propers comicis. Estem desenganyats, segurament sense raó. El nostre company, un treballador honest que està fent una bona feina en un departament complicat, prova de fer-nos veure que s’estan tirant endavant projectes fonamentals pel futur de Catalunya i que incidiran en les vides dels nostres fills. No diem que no, però estem cansats per com es negocia amb Madrid; per com es transmeten els missatges, quedant només clar qui és del PSC, qui és d’ERC i qui és d’ICV; per com s’estan portant qüestions com les de l’Educació o les polítiques d’inclusió. Acabem les ampolles de vi i riem. Sempre ens quedarà l’amistat.

Dilluns passat, un grup de mares i un pare xerrem, mentre esperem que la quitxalla acabi una activitat extraescolar. Una diu que ja fa molt temps que no va a votar; una altra assenyala que ella sempre vota al centre (per tant, és de dretes); el pare no amaga que és republicà i independentista i hi ha una mare, que tinc per persona sensata, que confessa, entre somriures, que en les últimes eleccions, armada amb un bolígraf va entrar a la cabina del seu col·legi i en una papereta –no recorda de quin partit- va gargotejar unes quantes frases obscenes. “Vaig quedar molt tranquil·la i no em desagradaria tornar-ho a fer”.

Sense saber-ho, ella també és seguidora d’una filosofia que apunta en el seu nou llibre, “Una educació francesa”, en Joan-Daniel Bezsonoff. Copio: “He perdut fe en la vida. No renegui pas de les petites alegries de cada dia, per això”. L’ha publicat L’Avenç i pot ser un bon regal pel dia de Sant Jordi.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.