Dimarts, 28/6/2016
1042 lectures

Una universitat de rics

A les memòries de Gaziel, “Tots els camins duen a Roma”, un llibre més que recomanable, hi ha unes pàgines meravelloses sobre la Universitat de Barcelona de començaments del segle XX. Un lloc, entre d’altres coses, classista on els nois de casa bona cursaven Dret, mentre els de la menestralia apostaven per la Farmàcia. Amb aquella prosa de tan bon pair de l’Agustí Calvet –que és així com van batejar el periodista Gaziel quan va néixer- el lector acaba sabent que els aprenents d’apotecari anaven, en general, “mal vestits, amb sabates aculades i barbes crescudes o, almenys, de tres dies. Tots sabien, però, el que volien, molts treballaven a la botiga o al taller del pare, a més d’estudiar, i no pocs ja es guanyaven la vida com a aprenents o practicants, i dormien al taulell, damunt la fusta dura”.

Quan vaig començar a escriure aquests teletips em vaig marcar com a objectiu deixar les qüestions d’actualitat de banda, en l’intent de guardar la meva cara més cínica per a l’àmbit més privat i familiar, però avui, per qüestions que m’afecten molt directament, i movent el cursor de l’ordinador més amb l’estomac que amb el cap, voldria deixar negre sobre blanc el que penso de les matrícules universitàries a les facultats catalanes del segle XXI. Són senzillament un escàndol i no entenc com no hem muntat una revolta en contra.

És veritat que fa pocs dies alguns rectors com el de la Universitat Autònoma o el de la Politècnica, així com associacions d’estudiants i sindicats van reivindicar canvis i que el govern català rectifiqui el decret de preus i beques pel curs 2016-2017, tot entenent que el model de preus públics que defensa la Generalitat és el més car d’Espanya i el que “no garanteix la igualtat d’oportunitats” ni un accés just per a totes les persones, però ningú no s’ha plantat per dir que el país nou que volem no pot funcionar com l’antic i carca del segle passat.   

Per exemple, en un país que viu, principalment, del turisme, resulta que els joves que volen accedir a la carrera només ho poden fer si disposen d’un bon coixí econòmic –sé de què parlo- perquè, al menys a la capital catalana, només pots conèixer el sector si cada curs disposes d’un mínim de 5.000 euros per alumne. No és, precisament, xavalla. En una família amb dos fills i uns ingressos que no arribin als 2.000 euros al mes, difícilment s’hi pot accedir.

I si parlem d’estudis de grau a la universitat pública, no ens quedem enrere. Per un grau on fora d’aquí paguen uns 700 euros per curs, a Catalunya les famílies han de fer una despesa d’uns 1.750. I pràcticament no es concedeixen beques.

Segons les dades del rector de la Universitat de Girona, Sergi Bonet, dels 38 països de la OCDE, n’hi ha onze on els graus universitaris són totalment gratuïts, i en uns altres dotze costen entre 1.000 i 7.000 euros en total.

Als temps de Gaziel, els estudiants de Farmàcia, “les hordes bàrbares universitàries”, bolcaven els tramvies o s’enfrontaven amb els escamots de policia, a pedregada seca, tot tenint l’avantatge que sabien curar-se els esvorancs i embenar-los ells mateixos.

Avui, quants joves no sabran fer-ho mai, simplement perquè no es poden costejar un grau universitari?   I molts, treballant de cambrers a l’estiu o recollint fruita, de sol a sol, bé que ho proven.

  

 

 

Altres articles de Irene Dalmases

1 Comentaris

E

Eduard

Igualada

29 de juny 2016.09:50h

Respondre

SI, Irene, estem en una societat profundament injusta, i molt lluny de la igualtat d’oportunitats.

I no només en la universitat, sinó que en tot el sistema educatiu, des de primària i... Llegir més escudaria, amb el doble sistema (públic, concertat) i que també s’estén a altres àmbits socials com la sanitat.

I em temo que això perdurarà en el nou país, vista la situació actual, precisament en dos àmbits en que el Govern / Parlament tenen competències plenes des de fa anys, i pel que sembla no interessa posar com temes prioritaris en l’agenda política.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.