Dijous, 11/8/2011
421 lectures

Sense vacances de p....

Fa anys que aprofito els primers dies d’aquest temps de lleure per endinsar-me en clàssics de la literatura que desconec. Enguany li ha tocat a “La plaça del Diamant”, de Mercè Rodoreda, que no sé per quins set sous encara no havia llegit. Tot i que m’ha costat avançar en determinats moments, perquè no hi havia manera de connectar amb el caràcter bleda de la Natàlia, he de reconèixer que a estones he caminat afamada amb ella pels carrers del barri de Gràcia; he escoltat el sorollet dels corcs a dintre dels mobles; olorat el tuf dels coloms en un espai tancat i agafada de la seva mà, també he cridat: “Amunt, Colometa, vola, Colometa...Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol...amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa”.... Han estat, doncs, dies de guerra i de postguerra, molt semblants als que m’explicaven els avis de Vilanova quan era petita i parlaven de matalassos que salvaven de les bombes, de quartilles de racionament i de roba apedaçada.

Més prosaica, de fons, invariable, la musiqueta –clac, clac, clac, clac- que fa anys que és habitual a casa nostre després d’una bona dutxa amb rentada de cabells inclosa. Una pinteta metàl•lica, comprada a la farmàcia de la cantonada quan encara es pagava en pessetes, pica contra la pica del lavabo. És una batalla perduda contra els “pediculus humanus capitis”. Uns animalons que els de la meva generació vèiem d’una altra època, tot i que ara estan més que instal•lats –gràcies a una màquina del temps?- al segle XXI. Potser exagero, però després de dos mil cent tres tractaments, els petits insectes continuen campant per les nostres/seves dependències. És baixar la guàrdia i ja hi tornem a ser. Primer, era durant el curs escolar. Després, perquè les nenes eren petites. Ara, ja adolescents, que si les colònies o el casal d’estiu. En tot cas, tema recurrent de conversa, n’hem fet esment aquests dies, buscant l’ombreta d’un jardí de l’Empordà o en una terrassa del Penedès, mentre dissimuladament ens rascàvem arran d’orella. I és que, ho hem comprovat científicament, els p.... no fan vacances. Qui avisa no és traïdor.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.