Dijous, 31/3/2011
322 lectures

Vull ser sueca

És el que té exercir de periodista cultural. Tant pots estar cobrint una assemblea de l’Orfeó Català, on les paraules més sensates les pronuncia l’Antoni Dalmau –quin gran alcalde es va deixar perdre Igualada a la Prehistòria!- com compartint taula amb la sexòloga francesa Valérie Tasso, autora de “Diario de una ninfómana”, i d’una intel·ligència natural que captiva des del primer segon de tracte.

Altres vegades, la feina és d’una rutina que fa mal, i hi ha dies que cau un premi en forma de viatge per conèixer gent que treballa nord enllà. Fa un parell de dilluns, amb uns altres tres col·legues de Barcelona, un parell de Madrid i un de Bilbao, aterràvem a Estocolm, de la mà de Rocaeditorial, per poder entrevistar l’historiador suec Peter Englund, per un llibre que ara es publica en castellà sobre la Primera Guerra Mundial, titulat “La belleza y el dolor de la batalla”. Concebut com un calidoscopi, retrata el conflicte des del punt de vista d’una vintena de persones anònimes que van deixar per escrit com vivien aquell moment, ja fos des de la primera línia de la batalla o des d’una petita escola alemanya.

Englund, a més d’historiador, exerceix des de fa un parell d’anys com a secretari permanent de l’Acadèmia Sueca, la institució encarregada d’escollir els Premis Nobel de Literatura. I és aquí un em vull aturar.

Aquest home que al mes d’octubre obre una porta i anuncia al món, entre centenars de flaixos, que, per exemple, Mario Vargas Llosa, ha estat el distingit, va a treballar cada dia en tren des d’Uppsala, a uns seixanta quilòmetres de distància, mentre llegeix o repassa papers. No sap el que és un cotxe oficial.

Però no és això el que volia subratllar de la nostra visita a la seu de l’Acadèmia, en ple centre de la capital escandinava. El millor va ser quan vam arribar-hi, a quarts d’onze del matí, i ens van fer trucar a un porter automàtic d’un dels laterals. La persona que va respondre va ser el mateix escriptor, qui ens va dir que ens esperava a la segona planta, al seu despatx, el lloc on hi ha el telèfon des del que es fa la famosa trucada de comunicació del premi. Així, doncs, tot el grup, amb les dues editores catalanes al davant, vam pujar per unes escales, que recordaven lleugerament les que hi havia antigament a l’Ateneu, sense que ningú no es creués pel nostre camí. Per entendre’ns, sens cap dels uixers tan habituals en els nostres edificis públics, que per vestir d’uniforme, tenen patent de cors i poden aturar-te en qualsevol cantonada per demanar-te el DNI.

Peter Englund ens va atendre més d’una hora i després va convidar-nos a dinar al restaurant més antic de la ciutat. Una vegada allà, amb tota naturalitat va dir que ens havia de deixar a l’hora de les postres perquè tenia una feina a fer, però que el tornéssim a anar a veure cap a les tres de la tarda. Acabades les entrevistes, sense cap problema, ens va acompanyar per les principals dependències de la casa, mentre el mitòman ue portàvem tots a dins ens obligava a treure la màquina de fer fotos per emportar-nos cap a casa un trosset de la biblioteca de la institució o el banc que un dia va ocupar Doris Lessing.

Ens va acomiadar, de nou, a la porta del seu despatx passades les cinc de la tarda i vam baixar les escales conscients d’haver viscut moments difícilment repetibles.

Mentre sortia, vaig recordar que una de les últimes vegades que vaig anar al Departament de Cultura de la Generalitat, en un acte que hi havia a la tarda, el senyor que hi ha a l’entrada amb una d’aquelles maquinetes que piten per tot, em va fer deixar una bossa de plàstic amb la carmanyola buida i una forquilla a la seva taquilla, perquè devia suposar que, del contrari, amb aquella arma assassina podia passar a la Història com “la Carnissera del Conseller”. I, ell, de problemes no en vol.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.