Dilluns, 20/7/2015
1204 lectures

La senyoreta "Nanna"

El meu fill li diu “Nanna”. El nen encara no ha fet els dos anys i estem en això d’intentar parlar bé. Tot i això, us asseguro que sap perfectament qui és qui i que té molt clar que la senyoreta Anna, a banda de la família, és un dels seus grans puntals, com ho és la Katy, la cangur que el va cuidar abans que anés a la llar.

A les mares, sobretot a les primerenques suposo, ens costa desenganxar-nos dels nostres petits. Quan tenia un any vaig fer l’esforç de dur-lo a la llar d’infants. I dic esforç perquè, tot i que creia que li aniria bé relacionar-se amb més nens, mai li havia agradat l’enrenou i plorava quan algun altre petit cridava o li envaïa l’espai. A més, no ho negaré, em feia terror no saber què feia o què li passava aquelles 4 hores en una classe amb 10 nens i una professora.

El cas és que, després de superar una època mare-fill en què no es desenganxava de les faldilles de la senyoreta Anna, va cada dia content a l’escola. És un nen a qui encanta jugar amb tothom a l'escola i al carrer. I tot i que continua sent prudent, es mostra més segur davant les novetats. La senyoreta Anna ens donava les gràcies a l’informe de final de curs per deixar-la ajudar a crèixer “el nostre petit tresor”, deia. I ha estat realment així. Per això, qui li dóna les gràcies sóc jo.

Abans de ser mare mai havia estat del tot conscient de fins a quin punt té trascendència la feina dels professors en el desenvolupament dels alumnes ja des de P1. La seva feina ha fet que el meu fill, i molts altres durant molts cursos hagin madurat com a persones, per petits que siguin. No sé si amb el pas dels anys ell recordarà l'afecte i les atencions de la seva "Nanna", però us asseguro que jo sí.

Penso que feines com aquestes, quan es fan bé, no es poden pagar amb diners per l’impacte que tenen. El mateix passa amb doctors i doctores o amb personal que treballa en emergències, per exemple, que diàriament salven vides. Suposo que per això, a no ser que es cometi alguna negligència, ningú posa en qüestió els sous d’aquests professionals per la seva tasca al servei de la societat.

També al servei de la societat treballa el personal municipal. Llegia aquesta setmana la polèmica perquè, en els temps que corren, s’ha incrementat la despesa en càrrecs de confiança a l'Ajuntament d'Igualada. Els representants del govern ja s’han afanyat a justificar per què la ciutat ha de pagar 100.000 euros l'any pel sou de només dues persones (més el que deu pujar la corresponent seguretat social, és clar). Tenen més responsabilitats, han dit. Hi ha responsabilitats i responsabilitats, i sous i sous. I, a vegades, les comparacions són odioses.

Altres articles de Eva Ripoll Rius

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.