Dijous, 7/1/2016
1968 lectures

Els altres reis, també entranyables!

Com que això de la República catalana està una mica esgavellat i és fàcil dir ruqueries o equivocar-se, permeteu-me que em curi amb salut i avui em disposi a parlar de Reis. Dels Reis d’Orient, que es multipliquen el dia 5 de gener i apareixen per tot arreu com per art d’encanteri. Volia parlar dels Reis que fem als pobles petits i posar de manifest el mèrit de la seva existència.

És absolutament cert que els Reis d’Igualada són magnífics, espectaculars, molt ben organitzats i mereixen el reconeixement internacional a què aspiren. No és només la Cavalcada, sinó tot el que la precedeix, l’arribada del Patge Faruk, la carta el dia 1, la ràdio veu amiga, la complexa organització logística que és capaç de repartir un munt de paquets per tota la ciutat, amb el treball voluntari de patges i patgesses que fan molt goig. Què us diré? Tots els igualadins hem viscut de manera intensa els Reis en la nostra infantesa.

Però avui volia posar de relleu els altres Reis que fem als pobles petits. De fet, que hi hagi Reis en aquests pobles moltes vegades és un miracle. Tot és més artesanal, més fràgil, més petit que a la capital. Es fa el que es pot tan bé com es pot. L’experiència dels anys ajuda a l’organització automatitzada de les feines (per sort!) i tot es mobilitza de manera natural perquè la gent ja ho sap. Només alguns pares novells pregunten: quin dia es porten els paquets? I tot el poble ho sap. Els paquets els recullen tal dia. I la carta quan es porta? A l’església o al Teatre o al Centre el dia...

Es compta amb un equip de veïns que vetlla perquè tot rutlli. Són els de sempre, és clar. Els mateixos veïns que organitzen la Festa Major, les Caramelles o la Marató de TV3. Normalment els homes s’encarreguen de la part més mecànica. Coses d’homes. Que les furgonetes i el camionet estiguin carregats amb els paquets, que la carrossa faci goig, que cremin els llums o que soni la música i que el tractor que l’arrossega tingui l’enganxe a punt. Les dones de la comissió pinten els patges, emproven els vestits, arreglen barbes i corones. Els vestits dels patges potser ja tenen uns anys, però encara fan força goig. Per pintar-se la cara tothom sap que cal anar als baixos de l’Ajuntament o a l’Escola o a la Parròquia tres hores abans de la cavalcada. Hi ha una activitat frenètica, tot ha de sortir bé. Es vol que tot “sigui maco”.

Als pobles, ja ho sabem, que la Cavalcada no és tan lluïda com la d’Igualada. Els Reis dels pobles poden arribar enfilats dalt d’un remolc agrícola, asseguts en un carro arrossegat per cavalls, o drets, darrere d’un Jeep descapotable o un pick-up (que curiosament és el mateix de l’ADF)... A vegades els Reis arriben a peu enmig de la nit i saluden els veïns i donen caraments i són mirats amb incredulitat i estupefacció per la canalla del poble. Potser no en tenim massa, de canalla, al poble, però són els nostres nens i nenes i per ells es fa tot.

Quan arriben els Reis els rep l’alcalde o el mossèn o tots dos. Hi poden haver discursos o es pot anar per feina. Hi ha anys que els reis són més parladors i altres anys són més sorruts. És qüestió de sort... Els patges i les patgesses són gent molt semblant a la que normalment corre pel poble. La colla de mosses que estudien batxillerat, el nano de cal Marí, que viu a Barcelona i ha vingut amb una nòvia nova, un grup de bordegassos que juguen a futbol i són més dolents que la pell de Barrabàs també es vestiran de patges i diran als nens del poble que han de fer bondat. També cada any fan de patgesses una colla de dones que fa molt temps que ho fan i que han de vigilar de no xerrar gaire en segons quines cases perquè la canalla les podria conèixer. La canalla són espavilada i ho pesquen tot.

I arriba la nit de Reis. I el poble -modestament- batega. Hi ha il·lusió i nervis. A les cases les famílies es reuneixen per sopar. Esperen l’arribada dels Reis. I aquests arriben, sempre arriben. Les escenes a cada casa, amb cada criatura, són irrepetibles, tendres i espontànies. Les cares de sorpresa, d’incredulitat, d’emoció quan veuen arribar els patges formen part del patrimoni familiar de cadascú. Això és igual a Igualada que al poble més petit de la comarca.

I en acabat, les persones que han fet possible el miracle es retroben allà on s’han pintat. Fora vestits, fora guants i joies que quincalla, fora barbes i corones! S’expliquen anècdotes i sensacions viscudes. Queda la satisfacció de la feina feta, l’orgull col·lectiu de poble d’haver sabut portar la il·lusió a les cases. Potser no tenim la cavalcada d’Igualada, al nostre poble, ni la multitud de patges que omplen la Rambla. Però també estem contents i per celebrar-ho anem a fer un pa amb tomàquet tots junts..

Tardíssim, a l’hora de plegar, encara es veuen cases que tenen els llums encesos i uns nens i nenes desvetllats que al·lucinen amb el que acaben de viure. A casa seva. Al seu poble. Un miracle!

Altres articles de Jaume Farrés

5 Comentaris

A

Arnau

l'Espelt

9 de gener 2016.02:15h

Respondre

m’encanten aquests retrats... idealitzacions encantadores! Tan poden haver existit en cada poble de la Catalunya interior com en cap, i no sé si encara ara el mossèn fa pregó i recepció o no... Llegir més però m’és millor imaginar-me que sí i disfrutar de la romàntica imatge que m’arriba
Visca els reis rurals!

M

M. Àngels

Igualada

7 de gener 2016.15:11h

Respondre

Es nota en el teu article que has viscut la festa des de primera fila.Hem d’estar orgullosos de mantenir les nostres tradicions. Només espero que no caiguem en la temptació de canviar la festa... Llegir més com han fet altres ciutats com Madrid o València, i l’han convertida en un espectacle ridícul.

C

Concepció

Sant Genís (jorba)

7 de gener 2016.13:40h

Respondre

Per molts anys puguis fer aquets articles tant reals !!!!!!!!!!!

C

Cristina

Igualada

7 de gener 2016.13:20h

Respondre

M’ha encantat. Enhorabona!

J

Josep P.

La Pobla de Claramunt

7 de gener 2016.10:42h

Respondre

Ho has brodat! Felicitats per l’escrit.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.