Dijous, 7/6/2012
655 lectures

Per molts anys, mare!

La casualitat ha volgut que avui, que em toca publicar aquest article, la meva mare, l’Aurora, fa exactament setanta-cinc anys. Un número rodó per una dona única, una mare fantàstica i una àvia que no té preu. Em permeteu, doncs, que parli d’ella?

Heu de saber que a la mare li van matar el pare a la guerra, a la batalla de l’Ebre. Ella era molt petita i no el va arribar a conèixer mai. Em costa fer-me càrrec de com ha de ser de dur créixer en un país que surt d’una guerra, en una família humil, de bona gent que només tenia les mans per treballar. Vídua de guerra, amb dues nenes petites, la iaia Maria, amb l’ajuda de la família, i amb tota la dignitat del món, va tirar endavant tota sola. La mare va anar al Garcia Fossas (com jo) i aviat li va tocar posar-se a treballar a la fàbrica, a cal Paco Vidal, com la resta de la família.

Parlant d’aquells temps, mai no li he sentit que expressés cap paraula d’amargura, de recança o d’odi. De veritat. M’imagino que devia ser una nena aproximadament feliç. La joventut? La colla d’amigues que encara conserva. Les sardanes. L’Aplec de la Sala. El Catequístic. El cine, els dissabtes a la tarda. D’esport no n’ha fet mai, l’Aurora. A casa meva són de missa, sabeu? I amb el pare, el cisteller de la plaça de la Creu, es van conèixer en aquest ambient de finals dels anys 50. Quan ens mirem fotografies en blanc i negre d’aquella època encara li brilla una espurneta als ulls.

Casament als frares i una nova etapa que comença. Després vaig venir jo, la meva germana i el meu germà petit. Ella va deixar la fàbrica (per aquells anys això de ser mare i treballar, era molt complicat) i es va dedicar en cos i ànima a la família. No ha reclamat mai res, però la generació dels nostres pares, la generació de l’Aurora, s’han deixat la pell perquè nosaltres, els seus fills, tinguéssim allò que ells no van poder tenir: pau, educació, llibertat, expectatives, benestar, un futur. I també calefacció a casa, una bicicleta per Reis, portar-nos al dentista, una habitació per estudiar, colònies o campaments a l’estiu, el Cavall fort cada quinze dies, pujar al Pedraforca, els primers texans de marca... Hem estat feliços a casa, encara que ens baralléssim amb els germans com gat i gos. Ja ho saps, mare!

Després els fills hem crescut i hem volat del niu matern. És llei de vida. Però sempre hem sabut que hi éreu i hem tornat amb devoció a casa teva quan ens ha calgut alguna cosa. Hem donat per descomptat que t’encanta 'fer de iaia' i t’hem encolomat els néts cada vegada que ens ha convingut. Que bé que ens ha anat que hi fossis i que els hagis ensenyat totes les coses que han après de tu! Potser no volies que ho digués al diari, tot això...

Avui, Aurora, fas setanta-cinc anys. Si la veieu, feliciteu-la. Per molt anys!

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.