Dijous, 8/4/2010
595 lectures

Aquest menjar és una merda!

Quan era petit els meus pares em van inculcar la idea que el menjar no es podia llençar. Era un imperatiu moral. O, dit d'una altra manera, que llençar el menjar era un pecat. Segurament aquesta sacralització del menjar i la necessitat de respectar-lo, conservar-lo i repartir-lo, tenia el seu origen en les misèries de la guerra i la postguerra que els nostres pares van viure en primera persona. Ho transmetien amb tanta convicció que el missatge va arribar clar i nítid i nosaltres, tot i no tenir la vivència de cap tipus de misèria, el vam interioritzar amb total naturalitat i vam assumir absolutament la idea que el menjar era alguna cosa ‘especial’ que tenia un valor (real i simbòlic) molt superior al seu preu.

Encara ara em poso de mala llet quan a casa se’ns floreix una taronja de la panera o un iogurt es fa malbé perquè s'ha quedat massa dies amagat a la nevera o una baguet s'asseca i no es pot ni mossegar o queda mitja ampolla de xampany oberta després d’una festa i es malmet amb el pas de les hores o una escudella es torna agra perquè no hem atinat a reescalfar-la a temps. Digueu-me antic, si voleu, però per mi llençar el menjar és un pecat, no contra cap divinitat sinó contra l’espècie.

La nostra generació no hem sabut transmetre als fills aquest respecte pel menjar (ni per tantes altres coses...!). I això ens crea neguit perquè, en el fons, els estem fent vulnerables. Ells saben que de menjar n’hi ha, que n’hi ha molt, que és fàcil i barat aconseguir-lo (només cal omplir els carros dels supermercats) i se’ls fa difícil entendre que tingui un valor especial. Tinc la sensació que la canalla d’avui dia, en general, no té cap mena de malestar interior quan llença mig entrepà a la paperera perquè no li agrada el pernil dolç o la catalana. Ni dóna cap importància al fet de rebutjar sistemàticament el peix, el llegum, o la verdura. En el seu llenguatge simple i directe poden qualificar com ‘una merda’ el menjar que se’ls posa a taula (ja sigui el de la mama, el de l’escola o el de la casa de colònies).

I no tenen cap mala consciència quan els tirem en cara que no hi ha dret que ells llencin el menjar quan hi ha tanta gent al món que passa gana. Primer, perquè no saben què és passar gana. Segon, perquè només pensen en ells mateixos i, tercer, perquè saben que és un argument fals, ja que, en realitat, el menjar que no es llenci aquí no anirà a l'Àfrica per atipar nens famolencs.

Batalla perduda? Segurament. Aquest és el món que els estem llegant. Quanta raó tenia Machado quan tractava de necis als qui confonien el preu amb el valor de les coses!

Altres articles de Jaume Farrés

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.