Dijous, 11/3/2010
571 lectures

Ens creiem el turisme?

Els carrerons del casc antic d'Igualada, esplèndids a primera hora del matí, quan acaben de passar les màquines a netejar-los i encara no han obert les botigues. Un vol matinal en globus. O l’espectacle de veure’n molts volant pel cel, cosa que passa de tant en tant. Montserrat. Les parts més boniques del massís de Montserrat, la zona d'Agulles, de Frares encantats, d'Ecos pertanyen a l’Anoia. Les planes ondulades i suavíssimes sembrades d'ordi o de colza a la zona de l'Alta Segarra (o Alta Anoia, si voleu). Els bons restaurants que tenim, i les cases de pagès que ofereixen un volum important d’allotjaments rurals de qualitat. La geometria de les vinyes que limiten amb el Penedès, en qualsevol època de l’any són boniques, les vinyes. L’alberg de joventut que està per fer. Els museus que expliquen i mostren el nostre passat: a Capellades, a Igualada, als Prats del Rei, potser algun dia a Calaf... Els parcs eòlics, malgrat tot. El riu Anoia, tot el riu Anoia, que demana a crits que se l’acabi de dignificar i que se’l mostri en la seva plenitud: ‘Ja no sóc una claveguera!’ Per què no s'habilita un passeig fluvial des de Copons fins on calgui, a l’entorn de la riera? El camí de Sant Jaume que travessa la comarca de cap a cap i que a l’alçada del pont del Ganxo, a Jorba, es creua amb el GR. Les múltiples esglesioles romàniques que es drecen escampades aquí i allà, com una perdigonada, sobre el nostre territori. I els castells, les torres de guaita i les fortificacions medievals que encara resisteixen el pas del temps heroicament enfilats dalt de les muntanyes. Les botigues a preu de fàbrica que criden els clients per la banda de la butxaca. La Tossa, el Puig Castellà, els tres Mollons, el Puig Aguilera, Miramar, Sant Jeroni, el Puig de sant Miquel, l’Agulla grossa de Miralles. I, naturalment la joia del Rec, mirat des del Pi, passejat poc a poc, olorat, insubstituïble. La feina que fan els elaboradors de vi i de cava, l’atracció de la moda, l’artesania del paper, la innovació del calçat esportiu. Les petites fonts, les rescloses i els molins, moltes vegades ocultes sota la brolla i els esbarzers. L’agricultura ecològica, els horts i els productes de qualitat. Les obagues silencioses que amaguen bolets i herbes aromàtiques. Les places majors dels nostres pobles i viles amb voltes i porxos que protegien els vilatans de la rigorositat del sol o del fred. Les modestes construccions de pedra seca, abundants i encara no conegudes del tot: barraques de vinya, marges i contraforts que han passat tant temps oblidades, menystingudes. Els embotits boníssims que saben fer els nostres xarcuters i la mel, els formatges, el mató i les coques de forner que es couen amb llenya i sense comptar les hores. El gòtic de Rubió, el modernisme de l’Asil, la modernitat del cementiri del Miralles. Les fires populars, medievals, gastronòmiques, artesanes. I les professionals, també. El circ a les Feixes de Copons. Els retaules, que en tenim i de magnífics, i els campanars. La cursa de l’Esquiador. I el bestiari popular i el patrimoni cultural. La xarxa de camins (senyalitzats o no) que demanen passejar-hi amb temps per davant, suar-hi en bicicleta, galopar-hi a cavall, rodar-hi en moto o quad. La tranquil·litat i el silenci, si se saben trobar. Els ametllers en flor. Les festes majors. Les caminades populars. El teatre infantil. La bassa de Capellades, la plana d’Ancosa, la bauma de can Solà, el campanar de Calaf, el timbaler del Bruc, la casa Sastre de Piera, els avantpassats prehistòrics dels Hostalets, l’observatori de Pujalt...

En voleu més? Tinc la sensació que, malgrat les iniciatives que s’han portat a terme fins ara, no ens acabem de creure que l’Anoia tingui capacitat d’atracció turística. I en té. És clar que en té! No serà un turisme de masses (tampoc no el volem) ni farà llargues estades o grans despeses, ni ens arreglarà ell sol el futur econòmic (el temps dels miracles i les bombolles ja ha passat). Però en moments de desconcert com el que ens trobem ara mateix, en què cal desbrossar camins i explorar noves rutes per tirar endavant, em fa l’efecte que valdria la pena prendre’s seriosament el turisme i pensar-hi com a negoci i oportunitat. Però abans ens ho hem de creure tots plegats i posar-nos a treballar per posar en valor tot el que tenim (i mantenir-ho, millorar-ho i conservar-ho) i sortir a vendre-ho sense complexos.

Hem de deixar de ser terra de pas...

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.