Dijous, 10/5/2012
515 lectures

Crisi? Quina crisi?

El dia 1 de maig, Dia internacional del Treball, vam aprofitar que feia un dia preciós i vam anar a la platja amb la família. Després d’un pont una mica passat per aigua, venia de gust sortir i deixar que ens toqués el primer sol. El destí escollit va ser Sitges (que ningú no faci segones lectures, si us plau) i només en arribar ja ens vam adonar que moltíssima gent havia fet el mateix pensament que nosaltres: allà no hi cabia ni un ou!

El mar encara era fred, però era agradable estar-se a prendre el sol. Mica en mica la platja es va anar omplint de gent, que anaven ocupant cadascun dels metres quadrats de sorra disponible. Els xiringuitos ja estaven oberts. Passaven els xinesos oferint massatges. Les cremes protectores s’escampaven per la pell dels contribuents que ens anàvem torrant sota els rajos del sol, un dia de festa... del Treball.

A l’hora de dinar vam anar cap al centre de Sitges i va començar el calvari per poder aparcar el cotxe. Allò estava literalment col·lapsat. Aviat vam entendre que la idea de menjar alguna cosa per dinar seria heroica. Tots els restaurants del passeig marítim estaven plens com un ou. Sensacional la cua per poder menjar, segons deien els cambrers, podia ser de quaranta minuts a una hora. La sensació de veure la gent fent cua per poder menjar alguna cosa, amb aquell ordre i aquella resignació em recordava les imatges de l’època soviètica.

Anem provant un restaurant. Un altre. I així anar fent. Al final es va fent tard i trobem un encarregat que ens diu que, com a molt, en un quart d’hora estarem asseguts. És la guerra de desgast. El temps va passant i necessitem menjar, sigui com sigui. I ens el creiem i ens posem a la cua, esperant que l’espera serà una cosa breu. Evidentment ja no mirem ni els preus: la qüestió és menjar. Efectivament, després de tres quarts d’hora, ens fan passar. Tres quarts més per veure la primera cosa sòlida sobre la taula. Una mica de mal humor entre els cambrers. Després, quan són quarts de cinc, la cosa va més rodada. El dinar correcte, sense ser excepcional. El preu: 118 euros per menjar quatre persones...

Es veu que el país està immers en una gran crisi.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.