Dijous, 14/8/2014
660 lectures

Algun dia haurem de desobeir, no?

En el procés accelerat i apassionant que estem vivint en el nostre país aquests darrers anys i, especialment, aquests darrers mesos i setmanes, hi ha una idea subjacent que tothom dóna per bona i que, veient com van les coses a menys de 100 dies de la consulta del 9-N, em sembla que hauríem de començar a qüestionar-nos.

La idea és que aquest procés ha de ser “legal”, “acordat”, “autoritzat”, “tolerat”, “permès”… És molt correcte, com a punt de partida, desitjar i buscar aquesta complicitat i aquesta comprensió per part de l’estat espanyol. Des del punt de vista estratègic és una postura intel•ligent: els catalans demanem, de totes les maneres possibles, civilitzadament, estirant la paciència i la legalitat fins al límit, poder exercir la nostra sobirania manifestant la nostra voluntat: que ens deixin votar. Ho vam fer amb l’Estatut, tombat el 2010 pel TC, es va demanar el Pacte Fiscal (2012), fa pocs mesos hem enviat a les Cortes españolas, una delegació de parlamentaris per demanar que ens deixin fer un referèndum (2014) i ara aprovarem una Llei de consultes que ja ens anuncien que serà recorreguda, fins i tot abans de conèixer el text. No. No. No. Tot és que no.

I és molt normal que sigui així. La postura de l’estat espanyol és la lògica. Són els forts. Ho tenen tot lligat. La Constitución és un escut blindat. La legalitat els empara i impedeix que ningú es mogui. La llei no permet que Catalunya (i abans el País Basc) determinin el seu futur. Està tot tan lligat, que fins i tot ells mateixos són presoners de la seva pròpia llei. És patètic escoltar el presidente Rajoy reconeixent que “no pot fer” altra cosa que dir que no.

Aquest proper 11 de setembre veurem la voluntat d’un poble al carrer, demanant la cosa més elemental (i més poderosa) d’una democràcia: poder votar. Però la resposta de Madrid serà previsible: no.

Torno al principi. S’acosta l’hora de posar en qüestió la idea de procés “legal”, “acordat”, “autoritzat”, “tolerat”, “permès”… Perquè les independències no van així. Hi ha d’haver un moment en què s’ha de desobeir. I s’ha de ser valent. Un moment en què no s’ha de demanar permís per existir i fer un pas de no retorn i s’ha de saltar al buit, que tampoc no ha de ser una cosa tan traumàtica. S’ha de manifestar la voluntat de desobeir (quan no quedi més remei, d’acord!) i s’ha d’estar determinat a fer-ho. Aquí es necessita el suport del poble i no es pot jugar de farol. Les independències s’han aconseguit desobeint les lleis i els preceptes de l’estat del qual es formava part, amb un trencament més o menys traumàtic, que després ha de portar a una negociació, és clar: però entre iguals.

Algun dia haurem de desobeir. Un moment o altre haurem de ser nosaltres qui diguem: NO.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.