Dijous, 6/9/2012
548 lectures

Per la Diada, tots cap a Barcelona!

El nostre país té nas per saber quan cal mobilitzar-se massivament, amb rotunditat, per manifestar i defensar públicament allò que considera essencial. El nostre poble té un nas fi que li permet distingir quan una convocatòria a manifestar-se és només una crida partidista o bé és una iniciativa important que té caràcter “nacional”. Sap de manera clara quan “cal ser-hi”, més enllà de qui convoqui, dels eslògans concrets que es cridin i dels companys de carrer. Aquestes ocasions són comptades, però quan el nas diu que cal moure’s, aleshores la gent respon.

Ho va fer l’11 de setembre de 1977. Hi va tornar el 10 de juliol de 2010, per la sentència de l’Estatut. I hi tornarem l’11 de setembre de 2012, per demanar la independència. El pacte fiscal. Respecte. Coratge. Per manifestar que no ens trobem a gust amb l’actual estat de coses. Per reclamar als responsables polítics d’aquí que siguin valents i que vegin que el poble els està passant al davant i que els assenyala el camí. Que ara no és qüestió de fer càlculs electorals ni estratègies de poca volada, ni jugades brutes, que no han donat resultat i que ens han portat on som ara. Que no s’equivoqui ningú: aquesta manifestació tindrà dos destinataris. Els polítics d’aquí i els polítics d’allà. I, malgrat les interpretacions que es donaran el dia després, el pes del carrer ha de ser contundent i ha de marcar un camí, especialment als d’aquí.

A mesura que es va acostant el dia, es va ensumant que aquesta convocatòria de l’ANC serà un èxit. L’olla va bullint per sota. La societat està esgotant autobusos i es gasten metres i metres de bandera. Els partits polítics es troben en una posició difícil perquè han d’encaixar dins d’aquesta onada popular fent equilibris i sense prendre mal. El poble tornarà a parlar, hi hem de ser i fer-nos sentir. Els resultats? No són mai a curt termini, però marquen fites d’un camí que ha de ser llarg i ple d’entrebancs.

Tanmateix, no oblidem una cosa. En el fons, haver d’agafar de tant en tant la bandera i l’autobús, haver de sortir al carrer a cridar, a fer acte de presència, i després tornar a casa a veure què diuen les notícies, no deixa de ser una mostra de debilitat, de fracàs, d’haver de demanar permís per existir. No veureu a París, a Londres, a Berlín, a Washington o a Tokio manifestacions així.

Però som catalans i aquestes coses no es trien.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.