Dimarts, 6/11/2018
1416 lectures

ISETA

Escolti’m, senyor Iseta. Li faré una confessió. Sé que vostè potser està massa ocupat en coses importants com per fer-li perdre ni un minut del seu temps. Me’n faig càrrec, però permeti’m que verbalitzi i agraeixi allò que vostè i el seu partit ha aconseguit en mi.

Jo era independentista, ho confesso amb penediment. Un independentista de pedra picada, rabiüt, d’aquells que alguns anomenaven hiperventilats. Li confesso, senyor Iseta, he anat a totes les manifestacions de l’11-S, on m’he donat la mà amb gent desconeguda per fer una cadena humana de punta a punta de país, m’he posat samarretes de tots colors, he organitzat autobusos, he fet campanyes,  he penjat llaços grocs, era soci de l’ANC, Òmnium, havia flirtejat amb algun CDR i havia tingut –perdoni’m la franquesa– penjada l’estelada al balcó una bona temporada. Naturalment –me n’acuso– vaig anar a votar l’1-O i vaig defensar el col·legi electoral i l’urna (la puta urna!). En aquells moments d’ofuscació i de fanatisme, jo veia la Policia i la Guàrdia civil com a enemics del meu poble, com a agressors de persones innocents, de la mateixa manera que ara estic convençut del gran paper que van fer aquell dia per garantir la convivència i de l’acompliment de la llei, tot i haver de fer front a uns Mossos que els impedien fer la seva feina, i a unes concentracions tumultuàries de gent –entre els quals hi era jo, Déu meu!– que els atacàvem sense pietat amb tota la violència imaginable en terra hostil.

Jo era independentista i en aquells moments ja el sentia a vostè que ens advertia del nostre error. Anàvem directes al precipici, ens entestàvem a seguir com a xaiets uns líders erronis i mesiànics que ens portaven al desastre, a la ruïna econòmica, al cop d’estat i al trencament de les famílies. Quanta raó, Iseta! Quina clarividència! I jo sense veure-ho! Sortosament, tot això ja és passat i ara tota aquella colla de colpistes, rebels i sediciosos són a la presó, a l’exili o defenestrats. Presos polítics? No, és clar que no: delinqüents, amb totes les lletres. Sí, té raó, senyor Iseta... alguna cosa hauran fet, per ser on són. I taaant! Vostè ja els havia advertit que no es posessin en aquell “lio”... (perdoni’m la franquesa, però el trobo tan graciós, quan pronuncia això del “lio”!). I, el més cruel de tot, és que ara haurà de ser la vostra gent –entre la qual ja m’hi pot comptar sense matisos– qui arregli aquest “lio”. No hi ha dret! Sort dels jutges, sort de la premsa nacional, sort del poder i la solidesa de l’Estat que ha tornat les coses al seu lloc!

I és de justícia que ara jo li reconegui tot el sacrifici que vostè i la gent que pensava com vostè han hagut de fer aquests anys foscos del procés. L’assetjament i la violència extrema i gratuïta que la gent com jo –emmetzinats pel verí del fanatisme i el populisme messiànic– hem exercit sobre les vostres persones i els vostre béns no té perdó de Déu. Els insults, els crits, el boicot, el menyspreu que hem proferit sobre vosaltres, les persones que defensàveu la convivència, la igualtat i la unitat, ens avergonyeixen i ens desqualifiquen, mai no podrem reparar aquest mal. Mai! ¿Què hi ha –senyor Iseta– més valuós que la Constitució que ens empara, la monarquia que ens respecta i la unitat d’aquest gran país que és Espanya? Com és, Déu meu, que no ho he sabut veure fins ara? Per què he persistit en l’error?

Per sort un bon dia, no em faci dir exactament quan, em va caure la bena dels ulls. Ara sóc unionista, constitucionalista, decent. Aquestes coses no se sap mai per què passen, però passen. Un bon dia, senyor Iseta, vaig veure la llum escoltant quan parlava a la militància. I tot va anar de cap per avall i en mi es va produir una transformació que m’ha fet un home nou i ara em té als seus peus d’una manera incondicional. No és una qüestió personal, entengui’m. Quan dic als seus peus, vull dir als seus, és clar, però també als del senyor Sánchez, als peus del company Felipe, de Borrell –que gran que és, mare meva, aquest ministre!–, als peus de la presidenta Susana Díaz, dels president Rodríguez Ibarra, Leguina, Zapatero, als peus i a la disposició de bons companys com Javier Lambán president de l’Aragó –una eminència!–, García-Page, president de la Manxa –que és un far enmig de l’obscuritat!–, i tants i tants d’altres amb qui hem de fer el camí plegats, a l’entorn d’una idea nova d’Espanya.

Està clar. Què hi ha millor que la monarquia? Com és possible que algú només pensi a millorar el benestar de la seva terra i els seus fills, amb aquell egoisme jueu i aquella insolidaritat fenícia, i menystingui el conjunt de l’Estat i de la gent de les altres terres d’Espanya? Qui ha de voler la llibertat, oi senyor Iseta?, veient els temps que corren? Allà on hi hagi la llei, que ens iguala a tots i ens garanteix la felicitat, ¿qui vol exercir la llibertat, la possibilitat de decidir el que es vol ser on es vol pertànyer? És estúpid! D’on surt aquella cantarella que l’Estat ha d‘oferir “alguna cosa” a Catalunya? Però què s’han cregut? L’Estat no admet xantatges, era això, oi senyor Iseta? Si només pel fet de formar part d’Espanya –una Espanya moderna, progressista, pacifista, solidària, xupiguai– ja hauríem de bavejar. Si estem més bé que mai! Amb gent com vosaltres, els socialistes, amb els amics de Ciudadanos, amb els companys del PP, partit germà, amb els jovenets simpàtics de Vox, qui vol anar amb colpistes i nazis supremacistes, amb delinqüents, terroristes i mafiosos catalans ni tan sols fins a la cantonada?

Espanya, els espanyols, no sabem quina sort de tenir-lo, senyor Iseta! 

 

(Final de la ironia: Llibertat per Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Quim Forn, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva i Tamara Carrasco. Que puguin tornar de l’exili Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Anna Gabriel i Marta Rovira, Valtònic i Adrià Carrasco)

4 Comentaris

J

Joan

Igda

12 de novembre 2018.08:11h

Respondre

Cada vega el poble es fa més petit.... Al final, de tant petit que serà, no hi cabran ni els indpendentistes.

Un dia s’adonaran que també son diferents els uns dels altres, i llavors veuran... Llegir més que les diferències més importants no són si diem Jaume I o Jaime I. Segurament, quan es puguin treure les samarretes del mateix color, s’odiaran entre sí: un convergent i un de la CUP, quin matrimoni més ben avingut (els rodolins són molt nostrats).

Pel moment, honestament, veure Catalunya empobrir-se com ho fa, i com heu alimentat el pitjor de les espanyes, no us hauria de fer venir gaires ganes d’ironia -sort que calrifiqueu que era ironia! no c’entenia, Jauma.

p

pepe

11 de novembre 2018.12:52h

Respondre

Ull, Jaume, la utilització, de la foto, en que acompanyes el teu comentari, sàpigues , que et poden, posar una denuncia, per , apologia, al odi, per insinua, el teu odi, als que son diferents.
De... Llegir més això sen diu, homofòbia. Ves jugant, capsigrany.....

Jaume, , reflexiona.
El fenómeno de la homofobia es estudiado por psicólogos y psiquiatras. Existen estudios que han relacionado el odio hacia la homosexualidad con propios sentimientos homosexuales latentes o reprimidos, esto es explicado en la formación reactiva del psicoanalista Sigmund Freud, también Henry E. Adams de la Universidad de Georgia23? explica la teoría que comprueba la directa relación en todos o gran parte de los casos que homofobia es igual a deseos o sentimientos homosexuales.

B

Beneta Planell I Farred

S. M. Montbui

6 de novembre 2018.19:08h

Respondre

Ni jo ho hauria escrit tan be. Encara que com ja saps no soc de la teva corda, em dol molt veure totes aquestes persones a la preso, nomes per un a cte simbólico. Sempre endevant

d

daniel

igualada

6 de novembre 2018.06:16h

Respondre

molt bon article Jaume, ells segueixen tenint la raó de la força i nosaltres la força de la raó, només volem votar i només volem decidir el nostre futur, i com deia la Dharma fa molts anys, a 4... Llegir més desgraciats no els hi dóna la gana....

increïble la vida i miracles del Iseta, juntament amb d’altres seqüaços com el saragossa, el gran ideòleg de la gravació famosa a la camarga, a la cara de cavall tota sola allò no se li hagués pas acudit....

guanyarem, tard o d’hora, bàsicament perquè som més i tenim la raó !!!!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.