Dijous, 22/12/2011
560 lectures

El Jóse s’anat al Senat

Aquest passat cap de setmana, Jóse, el PSC que tu dirigies va fer un Congrés per recompondre forces després de les darreres patacades electorals, per fer balanç dels danys i, segons diuen els diaris, fer els canvis necessaris per encetar una nova etapa que el projecti cap al futur. Et vam sentir fent un discurs amb poca autocrítica i reivindicant-te, abans de prendre possessió com a flamant nou senador del Regne d’Espanya. Madrid t’espera!

No està escrit enlloc, Jóse, que un expresident de la Generalitat, no pugui exercir determinats càrrecs, o desplegar la seva vida personal, professional o política tal com li vingui de gust o cregui convenient, només faltaria! Però em sembla que tenir l’honor d’haver sigut president de la Generalitat demanaria un mínim respecte a la institució i una certa cautela, abans de prendre determinades decisions, que la ciutadania no entén amb facilitat. La ciutadania que tu, Jóse, com a president, vas encapçalar el 10 de juny de 2010 pels carrers de Barcelona, reclamant dignitat, el dret a decidir, la legitimitat d’un estatut votat en referèndum, em fa l’efecte que no entenen que ara vulguis fer-te senador del Regne d’Espanya.

Davant la grandesa fundacional del president Macià, el martiri inqualificable del president Companys, l'exemplaritat i la modèstia del president Irla, la fidelitat, la tossuderia i la murrieria del president Tarradellas, la llarga trajectòria i la tasca de construcció nacional que va fer el president Pujol, la creativitat, el sacrifici i la dignitat davant de les adversitats del president Maragall, que va cedir-te el lloc, davant de tot això, Jóse, no sé si la honorabilitat del càrrec i l'alta representació nacional que vas exercir no queda aigualida i malbaratada per una cadira al Senat. Una cadira que a més a més és de designació indirecta, per la porta del darrera, aprofitant quotes territorials i una posició privilegiada dins del teu partit.

No em sembla ni digne, ni justificable, ni exemplaritzant, ni coherent, ni m'explico què dimonis hi vas a fer en aquella cambra de segona divisió. Hi ha un sou, una jubilació daurada, és clar, unes dietes, una feina (?) còmoda i de la qual ningú no et demanarà comptes. Ni fets, ni paraules, Jóse! Em dol veure d’aquesta manera a qui havia sigut el president del meu país. Aquella veu que havia advertit a Espanya del perill de la 'desafecció' i l’allunyament del poble català, quedarà diluïda entre la mediocritat de 266 senadors muts i inoperants.

Evidentment que tu pots fer el que vulguis, Jóse. Però el poble de Catalunya, quan li ho vas preguntar, ja et va assignar un lloc, de manera clara i indiscutible. El poble, democràticament, et va demanar que ocupessis un dels 135 escons al Parlament de Catalunya, responsabilitat i honor que tu vas rebutjar de manera fulminant en saber els resultats electorals. I ara ens vols fer creure, Jóse, que la teva missió històrica és anar al Senat a defensar el país que vas presidir?

Sospito, i corro el risc d'equivocar-me, que en actituds, exemples i decisions com la teva, Jóse, trobaríem una bona explicació de la desacreditació de la política, de la desconfiança, la indignació i el malestar dels ciutadans i, potser, de la patacada del teu partit.

Mucha suerte, senador!

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.