Mentides, fal·làcies i trampes amb el llenguatge

El procés apassionant que estem vivint com a nació que vol decidir emprendre el camí cap a la seva plenitud no és ni serà fàcil. La majoria de catalans volem anar endavant i votar el 9N (no, sí-no, sí-sí) i d’altres (de fora i de dins) tenen la missió d’impedir-nos votar i expressar-nos. Ara la cosa va de veritat i es palpa el nerviosisme i el desconcert en la banda que no és la meva i també un cert tremolor de cames en la banda pròpia. Ara són moments decisius i caldrà estar molt atents i observar els arguments, la lògica i el llenguatge que fan servir els polítics, periodistes i governants que tenen com a missió evitar la nostra autodeterminació. Cal ser molt astut i desemmascarar l’ús trampós del llenguatge, les mentides i les fal·làcies que utilitzen, per intoxicar, per manipular i per fer por. N’he seleccionat quatre mostres.

1-Confondre interessadament el tot i la part. Fixeu-vos que quan parlen de la impossibilitat de celebrar la consulta sempre es refereixen a Catalunya, és a dir, al tot. Per exemple: Catalunya no pot decidir el seu futur. O bé: Catalunya ha d’acatar les lleis. I també: Catalunya sortirà de la UE. Ara bé, quan es parla de les balances fiscals, dels diners que es paguen i no tornen, ja no es parla de Catalunya, sinó dels ciutadans (és a dir, la part). Van repetint com a lloros que els impostos i els serveis els paguen i els reben les persones i no els territoris. Simptomàtic: per unes coses es parla de Catalunya (no pot votar) i quan interessa parlen dels catalans (que paguen més o menys). Si fos al revés, serien els catalans que no podrien votar (això és insostenible en un sistema democràtic de llibertats) i seria Catalunya que paga cada any una morterada de milions que fa mal als ulls.

2-Atribuir la responsabilitat del procés a una sola persona. Aquesta tàctica és de manual i serveix per simplificar les coses. Així, tot el procés que es viu a Catalunya és nascut de la ment malaltissa del president Mas. Ell és el culpable de tot i és ell qui arrossega els set milions de catalans, que anem com a zombis a ritme de sardana, cap a la perdició. És una fal·làcia fàcil de vendre, que permet molt joc als mitjans de comunicació i fins i tot hi deu haver qui se la creu. Morta la cuca mort el verí. Si s’empresona, es defenestra, s’inhabilita (poseu-hi el que vulgueu) el president Mas, tots els zombis catalans abduïts per la bèstia perversa veuran la llum i abraçaran fervorosos la Constitució i se sentiran acollits amorosament sota la regència dels borbons.

Qui utilitza, proclama i es creu aquests arguments (ara ja comencen a veure que per aquí no van bé) a més a més de ser un ignorant, és un antidemòcrata que no accepta que els governants han de respectar la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes i no al revés.

3-Cui prodest? (A qui beneficia?) Una de les línies argumentals que es comencen a sentir té un to paternalista, en el sentit que ells ens protegeixen, ens porten pel camí de la modernitat, amb ells estarem millor, formarem part d’una gran nació i, si anem sols serem petits, irrellevants, antics, bàrbars i només parlarem català i farem el ridícul. És a dir, que “ens convé” estar junts. Fixeu-vos en el detall: ens convé “a nosaltres”, no a ells. El tema no és que ens prohibeixin expressar-nos i marxar, sinó que vetllen per evitar que ens equivoquem i caiguem en la irrellevància i la petitesa pels segles dels segles. A qui beneficia, doncs, quedar-se a Espanya? Bàsicament a nosaltres. Som nosaltres qui hi tenim més a perdre; ells, en tant que nació gran i poderosa, se’n sortiran. Som nosaltres els qui anem errats i entrem en una dimensió desconeguda quan desafiem la Constitució que tant de bé ens fa. Per això pateixen tant per les desgràcies que ens han de passar. Ells només ens avisen, pel “nostre” bé.

4-Clarividents amb el futur. Per definició el futur és incert i cal guardar-se molt de fer prediccions i de donar-les per bones, sense cap cautela, ni cap altra garantia que la pròpia convicció. Fixeu-vos que tothom prediu el que passarà amb nosaltres en cas que siguem independents. Fugiran les inversions (Navarro), la consulta no se celebrarà (Rajoy), el PIB baixarà 20 punts (García Margallo), ens convertirem automàticament en una república bananera (Esperanza Aguirre), el Tribunal Constitucional ho tombarà tot (Sánchez Camacho), es trencarà Catalunya (Aznar), sortirem de l’Euro (això ho diuen tots)... Que potser tenen una bola de vidre? Que van lluir-se gaire preveient la crisi? Que no van prometre que no pujaria l’IVA? I que no arribaríem a 5 milions d’aturats? Estigueu-ne segurs: més que prediccions el que formulen són desitjos.

Nosaltres –siguem sincers– també ens devem servir del llenguatge a la nostra conveniència. També fem alguna “trampeta”, però això és una batalla i no seré jo qui les airegi públicament. Que ho facin ells, si volen.

Altres articles de Jaume Farrés

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.