Dijous, 19/11/2009
807 lectures

No m’ho crec... A propòsit del cas Millet

Segons portava La Vanguardia aquest diumenge passat, a la vista dels resultats de l'auditoria realitzada per professionals independents, els senyors Millet i Montull van desviar (la paraula utilitzada és "distreure") del Palau de la Música la quantitat de 31,6 milions d'euros en un període estimat de deu anys. La xifra inicialment reconeguda en la confessió s'ha multiplicat per deu. Al mateix temps que ha anat creixent la quantitat estafada ha augmentat en justa proporció la indignació popular contra el(s) personatge(s) i la unanimitat de tots els mitjans, tots els sectors de l'opinió pública i totes les sensibilitats polítiques a condemnar, caricaturizar i ridiculitzar aquests senyors, especialment Millet. Se li han fet cançonetes, jocs d’ordinador, imitacions còmiques, paròdies... Fins i tot els nens reconeixen com un insult que algú et digui: “Millet!” Després de l’ensurt inicial i el cop a la moral col·lectiva que va suposar la notícia del saqueig del Palau, ja hem trobat la persona contra la qual dirigir les ires nacionals. Ja tenim el dolent, com en les representacions de putxinel·lis de quan érem petits on sortia un pobre diable que rebia totes les hòsties i com més fortes eren les bastonades que rebia més cridàvem i bavejàvem la canalla.

Doncs bé. Jo no em crec res de res. Intentaré raonar els motius de la meva desconfiança i el meu escepticisme per tot plegat basant-me només en els números. Mireu: els 31,6 milions d’euros “distrets” equivalen aproximadament a 5.245.600.000 de pessetes (perdoneu la utilització d’aquesta moneda, però un ja té una edat). Per entendre millor el significat d’aquesta xifra tan astronòmica he fet el càlcul de la quantitat diària que aquests dos senyors han hagut de robar al llarg de deu anys per arribar a sumar el total. Comptant només els dies laborables (uns 240 dies per any) resulta que cada dia havien de fer desaparèixer dels comptes del Palau la quantitat arrodonida de 2.185.000 pessetes. Això cada dia, cada dia sense excepció, durant deu anys. O, si es vol veure d’una altra manera, cada hora els sortia a aquests dos senyors a 273.000 pessetes, durant deu anys. Com s’ho repartien? Potser el Millet es quedava el 70%, que per alguna cosa era el que manava (190.000 pts/hora) i el “pobre” Montull, al capdavall un fosc pixatinters, s’havia de conformar amb el 30% (unes escasses 83.000 pts/hora).

Tot això passava durant tant temps sense que ningú no s’adonés de res? No fotem!

Vull creure que en aquest plantejament tan simple que he fet hi ha d’haver algun error de càlcul, però per més que ho intento no el trobo. I, repeteixo, el que em fa mala espina de tot plegat és la gran unanimitat que hi ha a carregar el mort a aquests dos pobres diables, que cada dia que passa són presentats com a més malvats i més cínics.

No tinc cap prova de res, però em resisteixo a creure que un cas tan escandalós es redueixi “només” a una cobdícia malaltissa d’aquests dos senyors, que són llançats oportunament a les feres per redimir un pecat col·lectiu d’acció o d’omissió. És massa fàcil, massa pueril. Digueu-me desconfiat, si voleu, però ja fa dies que he deixat de veure els putxinel·lis.

Altres articles de Jaume Farrés

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.