Dimarts, 16/12/2008
521 lectures

Va parir la mare de Déu?

S'acosta Nadal. Se celebra, si les coses no han canviat, el naixement d'una criatura i em faig en veu alta una reflexió sobre aquest naixement i la manera com ens l'ha presentat l'Església, la tradició cultural i l'art.

Encara que ha passat molt temps i les fonts no són fiables, per les notícies que en tenim, devia ser un naixement difícil, un part heroic. Parir en una establia no és normal. Envoltats d'animals, les condicions higièniques devien ser deplorables. Per aquella noia era el primer part i no se sap que hi assistís cap llevadora o cap altra dona experimentada que l'ajudés en un moment tan important. I l'aigua calenta? I les tovalloles? Quin paper hi va tenir el pare? Com s'hi veien, si era de nit? La criatura va néixer grossa? Com va suportar la mare tot el procés de dilatació? Va plorar molt, el nadó? Es va agafar al pit sense problemes? Es va recuperar ràpid la partera? Realment la cosa tenia mèrit.

És curiós que ni la iconografia religiosa, ni la cultura popular, ni les prèdiques religioses no expliquen aquests detalls importants i, en canvi, dediquen molt espai a documentar detalls secundaris (que canten els ocells, que un estel que cau del cel, que hi ha una resplendor en plena nit o que un àngel anuncia als pastors la notícia). No conec cap quadre que representi el suprem i meravellós moment del part. Tampoc no em ve a la memòria cap imatge nadalenca on aparegui una mare adolorida pel tràngol, un cordó umbilical, una placenta o un drap ensangonat. Seria fàcil dir que l'art i la tradició no volen aprofundir en aquest tipus de detalls bruts i massa humans i prefereixen la imatge plàcida de la família ja formada.

Però això és fals si ens fixem en la representació que l'art i la religió ha fet de la tortura, l'agonia i l'execució de l'individu que ha nascut. Tenim multitud de quadres que no ens estalvien cap detall desagradable (sang, ferides, claus, cadàvers, fuets, corones d'espines, patiment, sepulcre...) de la passió i la mort del personatge. Per què es recrea la mort i no el naixement?

Segurament hi ha moltes explicacions possibles, però n'hi ha una que voldria apuntar: el tradicional masclisme que ha amarat la nostra cultura. Qui pareix és una dona; qui mor és un home. La història no ha valorat mai el paper de la dona com a font de vida. No s'ha reconegut el patiment ni el goig de portar un infant al món. Aquest privilegi és exclusiu de les dones i, per tant, no se li ha donat cap importància. És una experiència que els homes no podrem tenir mai. Per això, els artistes no s'han pres la molèstia de representar el moment i els detalls d’aquest naixement. És cosa de dones. És un detall menor.

Altres articles de Jaume Farrés

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.