Qüestió de confiança, President? Amb qui? Per què?

Després d'una setmana política negra i de passar una vergonya aliena com feia setmanes que no sentia, la situació política del país s'ha resolt forçant la retirada d’uns pressupostos no-nats gràcies als vots de tots els partits antiindependentistes (incloent-hi, naturalment, la CUP, que fa la seva feina amb diligència). La setmana ens ha regalat un espectacle parlamentari i mediàtic propi del teatre de l'absurd del més dolent i tronat que recordo (hi ha peces memorables com el discurs de la diputada Joan Garriga –perquè són totes diputades– o les justificacions de la inefable Anna Gabriel als mitjans de comunicació que atempten contra la intel·ligència del comú dels mortals). La setmana acaba amb un sentiment amarg d’haver-se equivocat de socis, de veure com ens fem mal entre nosaltres, com l’Aznar tenia raó i ens traurem els ulls abans d’anar endavant, que el virus de la desconfiança és epidèmic en la vida política, que les diputades de la CUP han preferit ser pures i immaculades abans que poder parlar d’uns pressupostos que tothom coincideix a dir que eren millors, més socials i que permetien anar engegant l’acció de govern i el camí d’aquests 18 mesos, ara ja només 12. S’ha glaçat el somriure i s’ha mutat en decepció (sentiment molt perillós, per cert).

La sortida que proposa el president Puigdemont (la figura del qual s'ha engrandit amb tot aquest episodi) és sotmetre's a una Qüestió de confiança cap al mes de setembre. No hi ha res a dir. És molt correcte. Segurament és l’única sortida possible, ha reaccionat amb rapidesa, ha demostrat reflexos i s’ha quedat a gust després de cantar la canya als socis de la CUP i dir ben clarament allò que tenia al pap des de feia alguns mesos. Però, em pregunto, President, per què la voleu fer, la Qüestió de confiança? Amb quines forces voleu comptar? De què ha de servir?

Una possibilitat seria intentar refer i reeditar el pacte trencat i convidar la CUP a integrar-se novament en el Full de ruta que es va signar per 18 mesos. Això voldria dir topar TRES vegades amb la mateixa pedra. Es plantejaran assemblees inacabables, peticions impossibles (quin cap voldrien, ara?), empats eterns, mal humor i, una legislatura que seria un calvari, perquè continuaríem establerts en la provisionalitat permanent, en les formes que hem vist aquests dies. Suposo que l’experiència que heu passat per dues vegades us ha ensenyat alguna cosa i us ha generat alguns anticossos. Jo no la veig una bona via, perquè aquests socis no són de fiar, ho heu dit vós mateix.

Una altra possibilitat seria anar a buscar altres aliats, el PSOE (perquè el PSC ja no existeix) o els Comuns/Colau/Que Poden i negociar a la baixa un programa de govern on el tema de la independència seria deixat de banda i deixatat en mesures socials, ecologistes, a l’espera d’una futura reforma constitucional d’arrel federal o d’un referèndum que no tindria cap data de celebració. Es tractaria de seguir la pastanaga i anar administrant la misèria a canvi de l’orgull de formar part d’un projecte comú, gran i lliure, Espanya, que ens necessita, ens respecta i ens aprecia, com s’ha vist fins ara.

I finalment, la darrera possibilitat –per mi la millor– és anar a eleccions. Que se celebri el debat, que tothom es retrati, que us treguin la confiança, cadascú amb els seus motius, que es constati què ha fet cadascú amb el poder que el poble li va donar el passat 27 de setembre, amb qui s’ha alineat, quins interessos ha defensat, quines alternatives ofereixen. Abans de caminar amb els peus lligats o anar en direcció contrària, anem a eleccions, President. Que parli el poble.

Els resultats són incerts, és clar. Però que no ha estat prou incert –i desagradable– aquests darrers mesos? S’ha d’anar a les eleccions amb una sola llista que hauríeu d’encapçalar vós mateix i de número dos, l’Oriol Junqueras i de número tres, la Carme Forcadell i de número quatre, el Raül Romeva i així fins al final. No feu l’error d’anar per separat. No fotem riure, ara! Haurien de ser unes eleccions importants, però no en diguem plebiscitàries. Són unes eleccions executives que demanen una majoria clara per tirar endavant d'una vegada per totes el mandat democràtic que teniu i que els partits antiindependentistes (incloent-hi, naturalment, la CUP) no us han deixat fer en aquesta legislatura.

5 Comentaris

B

Berta

18 de juny 2016.12:05h

Respondre

El primer i greu error va ser trencar la unitat que proposava A. Mas i l’ANC. Recordem qui la va trencar, oi?

A

Antoni Morros Castelltort

Igualada

15 de juny 2016.10:24h

Respondre

Es pot dir més fort però no millor!
Hi estic absolutament d’acord. Una anàlisi clara, directa i impecable. De molt difícil rebatiré!!

a

antoni

igualada

14 de juny 2016.23:47h

Respondre

a mi com a votant de la gent de la cup a les municipals d’igualada ara fa 1 any m’agradaria saber que en pensen els dos nostres representants a l’ajuntament.

hem d’anar a fer un... Llegir més ”escrache” allà on es reuneixen o a casa seva? que pensen dels seus diputats al parlament? faran algún video per explicar-ho? tornarà a nevar a la muntanya del pi??

j

j rdguez enrich

14 de juny 2016.18:33h

Respondre

Impecable la reflexió

R

Roser Penyes

14 de juny 2016.09:59h

Respondre

Per a mi el problema comença quan el resultat de les eleccions de setembre no van donar majoria absoluta, ni en vots ni en escons, a JxS. I a partir d’aquí han preferit pactar amb el diable abans... Llegir més que ademetre la derrota i fer una reflexió en profunditat.
Per una independència com la que volem els qui hi estem a favor, cal, sí o sí, aixamplar la base tant pel centre, l’esquerra (la dels Comuns) i, oh i tant que sí!, per la dreta democràtica moderada, que n’hi ha. Atès que Si la major part de la societat catalana, digue’m un 70%, no s’hi sent representada, serà un fracàs i una ruïna.
No val una independencia tramposa a qualsevol preu, perquè a l’hora de la veritat si una bona part de la societat catalana no s’hi sent de gust, no s’hi sent representada i no confia en els seus representants polítics perquè es barallen i no són capaços de pactar i fer concessions, pot passar com al 36, que molts catalans es van emboscar i no van anar a la guerra perquè no sentien seu ni un bàndol ni l’altre. I la guerra es va perdre i sempre hem anat malament.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.