Dijous, 31/3/2011
541 lectures

Sabeu què són les poligoneras?

Són noies joves. Vindrien a ser, per entendre’ns, exactament el contrari de les antigues pijas, una espècie que va de baixa. També s’anomenen, a més a més de poligoneras, de moltes altres maneres: chonis, jessys o chungas. Comparteixen estètica, conducta, interessos, hàbits, com tots els estereotips humans. Es reconeixen entre elles amb facilitat. I n’hi ha força exemplars i es fan notar.

Solen cridar molt. Encara que estiguin a prop l’una de l’altra, no abandonen el costum de cridar. Si van amb els nòvios també criden i discuteixen de manera escandalosa allà on siguin. La majoria van amb els cabells tenyits d’una manera original. Si són morenes portaran els cabells oxigenats i ben cremats de les puntes, però s’ha de veure l’arrel com canvia de color. Si són rosses la cosa és al revés, però aquest cas és menys freqüent. Sobretot, han d’anar mal pentinades i amb el cabell una mica llardós i amb aspecte de descuidat... això és important. Una cinta pel cabell o algun clip mal posadot pot ajudar a arrodonir la imatge de la poligonera.

Si no les trobeu que cridin, és fàcil que s’envoltin de música flamenqueta (Camarón, Melendi, Niña Pastori), ja sigui al cotxe o a l’altaveu del mòbil que sempre sona a un volum excessiu. De vegades els agrada caminar estar-se picant de mans fent el ritme de la cançó. Solen anar carregades d’or i quincalla: cadenes, collarets, anells i penjolls per tot arreu. Daurats i vistosos. Però especialment, el tret distintiu, pel que fa a les joies, són les arracades enormes en forma d’aro daurat, com aquelles que portaven els vells pirates. Alguns pírcings clavats al voltant de la boca (exageradament pintada) es faran visibles en les fotos que s’acostumen a fer amb el mòbil en els miralls de lavabos públics, fent posturetes o morritos, de vegades amb les ulleres de sol posades o ensenyant el melic. És important que el lavabo on es fan la foto sigui ben sòrdid i que aquesta foto circuli per les xarxes socials d’internet amb l’única finalitat que l’altra gent pugui escriure-hi: wapa! Naturalment, són éssers perfectament monolingües i orgullosos de saber només el castellà, tot i que, en realitat, voregen l’analfabetisme. Saben reconèixer, això sí, el valor de certes paraules com: liar-la, fiesta, flipar, mola, pringao... i poques més.

Les poligoneras solen presentar un grau de feminitat escàs, ja que són barroeres, amb gust pel xandall, una tendència a la violència verbal i física, a l’escopinada gratuïta, a emborratxar-se, a sentir l’horror davant de la possiblilitat de treballar o de formar-se. Solen buscar mascles per aparellar-se que estiguin al seu mateix nivell estètic i mental i, per valorar-ne la valua humana, es basen en el cotxe que porten entre les cames, el soroll que pot arribar a fer, i fins a quin punt està tunejat. Tenen poques prevencions morals per canviar de parella sovint. Els exemplars masculins d’aquesta classe s’anomenen canis. I descriure’ls ens portaria a un altre article.

L’afició d’aquestes criatures pels polígons industrials ve donat per la poca activitat humana que s’hi registra, especialment els caps de setmana, la qual cosa els permet disposar d’un espai obert, discret i una mica anònim, on passar hores de lleure, d’esbarjo i botellón. A ningú no se li escapa que el precedent més directe de les poligoneras eren les senyores que exercien la prostitució aprofitant l’espai i les prestacions que oferien aquestes instal•lacions industrials. Però, més enllà de la poca roba que gasten aquestes noies, no es vol dubtar en cap moment de la seva honorabilitat.

Tot aquest llarg preàmbul –perdoneu!– ve a tomb arran de la situació de paràlisi dels nostres polígons industrials. Aquesta setmana s’han posat a la venda les primeres parcel·les del polígon de Montbui. El polígon de Castellolí està per estrenar. Queden parcel·les a la resta de polígons de la comarca. I multitud de naus buides que no tenen activitat industrial i no obren mai les portes (s’ha especulat molt, també, amb la construcció industrial). Atenent a l’escassa demanda per part d’empreses de sòl industrial i tenint en compte els projectes de polígons que encara hi ha en marxa o in mente a l’Anoia, em fa l’efecte que més que crear un espai per treballar, estem oferint espai de sobres a les nostres poligoneras. I als canis. I als ninis. I avall que fa baixada...

Altres articles de Jaume Farrés

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.