Dijous, 23/1/2014
722 lectures

Jo vinc d'un espai pels somnis

Jo vaig aprendre a nedar, quan era força petit, a la piscina del Casal, en els cursets de natació que es feien a l’estiu amb la Glòria Gateu (no sé si feia més por ofegar-se o veure-la com cridava als qui, com jo, érem una mica desmanegats). Jo vaig veure els meus primers pastorets al teatre del Casal, el Rex. No vaig entendre res del que passava al damunt de l’escenari, però sí que recordo la por que em feien les calderes i els dimonis. Al Casal hi havia anat moltes vegades acompanyant un amic que jugava a escacs perquè la seu del Club d’Escacs era allà. I havíem passat tardes senceres jugant al ping-pong al Casal. I també sardanes. Al Casal també m’hi havien fet anar els meus pares que volien que jo aprengués a ballar sardanes. I el primer grup d’esplai on vaig fer de monitor era al Casal, entrada pel carrer de sant Josep, on abans hi havia hagut la Creu Roja. Es deia el Cucut. Vam ser-hi uns quants anys fins que mossèn Còdol ens va fer marxar (amb gran emprenyamenta per part nostra) perquè deia que tot allò amenaçava ruïna. I segurament devia ser veritat...

El Casal forma part de la nostra història personal. La gent que tenim una certa edat hi hem crescut i l’hem viscut com un espai pels somnis. Un espai una mica anàrquic i cutre, si es vol, però cèntric i lliure i amb l’autoritat que exercia el personatge entranyable de la Vicenta que era la conserge-portera-cafetera-mestressa de tot el muntatge i no se n’hi escapava ni una.

L’hem vist anar-se marcint i esmicolant-se i, finalment, morir-se. Perquè el Casal estava ben mort i de totes aquelles activitats que s’hi havien fet només en restava el record i la memòria. I els darrers anys era un forat negre al centre d’Igualada que feia mal de veure.

L’ocupació d’aquest espai (privat) per un col·lectiu de joves pot ser discutible, i tant! Però el fet de voler revitalitzar aquell espai abandonat i posar sobre la taula una proposta d’actuació cívica, cultural, social, no em sembla pas un crim ni un delicte. Va amb la tradició del Casal. Recomanaria a l’Església evitar-ne el desallotjament per la força. No s’hi guanyarà res, la imatge serà lletja i qualsevol altre dia, l’endemà mateix, hi haurà més joves disposats a entrar-hi de nou per viure en el Casal del Passeig el seu espai pels Somnis, com ho vam poder fer nosaltres.

No em sembla que estiguem davant d’un problema irresoluble. Paciència. Diàleg. Generositat. Realisme. Imaginació.

Per cert, d’espais desocupats, com el Casal, a Igualada n’hi ha molts més.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.