Dijous, 3/6/2010
586 lectures

Vols venir al Rec de nit?

Joan Llacuna va escriure un breu recull de poemes Nyora (1935) en un dels quals relata la lluita simbòlica d'un infant contra una rata pinyada que té lloc als afores de la ciutat, a l'entorn del Rec i la riera. És una lluita solitària i extremadament violenta entre l’infant i el seu destí i, el més interessant, és que el poeta la situa de nit. Tota l'escena només està il·luminada per un solitari fanal amb una trista bombeta que emet un cèrcol de llum pàl·lida.

L’espai del Rec és fantàstic amb llum de dia, però hi heu voltat mai al capvespre o de nit? És una experiència increïble, que estira els límits del temps i que és capaç d’estimular gairebé tots els sentits corporals. L'arquitectura caòtica, la il·luminació pobra, les textures variades de les parets dels edificis, les ombres que fan por, les olors barrejades, els fantasmes de vells blanquers, la possible presència d’algun personatge indesitjable i el silenci que embolcalla els rumors llunyans de la ciutat se’ns fan ben presents i ens interpel•len.

Durant més d’un segle i més de dos, la resta de la ciutat ha considerat el barri del Rec una mena de no-lloc. Una excrecència urbana necessària per subsistir. Una zona 'productiva' que havia d’aprofitar la poca aigua que hi passava per curtir les pells i abocar-hi els residus que no podien tenir un altre ús. Era un no-lloc on no s’hi havia d’anar a fer res. Situat als afores. Arraconat a la riera-claveguera. Sense els mínims serveis d’enllumenat, clavegueram i pavimentació. Amb poc control urbanístic. Que feia vergonya d'ensenyar als visitants. On no s'hi podia viure. Ni calia parlar-ne massa. Era el lloc per anar-hi a guanyar-se la vida. Amb una feina dura, feta en condicions d’insalubritat, essencialment masculina, poc qualificada i mal pagada. El feu d’una indústria ben igualadina que ha tingut al llarg dels segles alts i baixos, períodes de gran prosperitat i moments de pura subsistència.

Tot això és el Rec per on passegeu. Un no-lloc que s’ha anat fent de mica en mica, de manera espontània, a base d’esforç, sacrifici i estalvi. On no hi ha cap element accessori ni inútil. Que representa el testimoni fet de pedra i totxo del passat de la ciutat, però que és capaç de contenir bona part del seu futur. Un barri amb una arquitectura única, que forma un conjunt eclèctic on conviuen edificis modestos, amb empreses modernistes i construccions contemporànies. Horts, velles adoberies, museus, basses, una trama de carrers estrets, solars erms, contraforts de pedra, voltes, terrats i assecadors.

Siguem clars. Els igualadins ens hem mirat sempre el Rec a distància. Tot i que ens l’hem sentit molt nostre, en realitat li hem donat l'esquena i l’hem ignorat. Ens ha fet la por que fan els no-llocs. Potser per això s’ha pogut preservar tal com és. Perdre's de nit pel Rec deu ser alguna experiència propera al surrealisme. Joan Llacuna s'hi devia perdre més d'una nit (a casa seva tenien adoberia) i això deixa empremta. Us convido a passejar per aquests carrers de nit i millor si aneu sols, sense por. Ja em direu el què.

Els primers que van entendre que el Rec era un espai emblemàtic de la ciutat, insubstituïble, inimitable i bell, van ser els artistes, els poetes. Després, molt més tard, hem arribat els altres. Però, per sort, hi hem arribat a temps. Iniciatives com el REC01 demostren que el barri encara és un no-lloc (no ens enganyem!) però que, si se sap aprofitar amb intel·ligència tot el seu potencial i sense perdre mai de vista quins són els seus orígens i la seva identitat, al sud de la ciutat d’Igualada no tenim un problema sinó una oportunitat esplèndida.

Altres articles de Jaume Farrés

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.