Divendres, 5/12/2014
643 lectures

Desentrellant el nus godardià

“Adieu au langage” de Jean-Luc Godard

El darrer i inclassificable artefacte fílmic de Godard arriba miraculosament a les nostres pantalles després d’exhibir-se en festivals com Cannes o Sitges. La seva estrena malauradament no serà complerta, i és que el fascinant relat calidoscòpic de Godard rodat amb un juganer i bromista format 3D s’exhibirà de forma esporgada en prescindir del seu efecte original de tridimensionalitat.

Odiat i reverenciat a parts iguals, el cinema del veterà director francès pot ser tan avorrit o fascinant com prefereixi cada facció en lluita. Però la meva posició és que no cal ser godardià per deixar-se arrossegar pel seu remolí d’imatges reverberades. No cal explicar massa de què va la seva coreografia audiovisual perquè resulta força quimèric intentar-ho. Altres ments més preclares ja s’encarregaran de fer-ho.

Godard proposa un desarticulat flux incessant i frenètic d’imatges i de sons amb profusió de cites, de diàlegs declamats, d’homenatges, de jocs visuals amb els enquadraments i els formats, de sotragades, de repeticions, de fragments ficcionalitzats, de trossos de pel·lícules velles, d’imatges documentals, d’imatges virades, combinat amb personals reflexions sobre la història i el present, o sobre la pròpia condició de les imatges.

Un film tan inabastable com transgressiu i provocador. El caràcter dissident d’aquest film-cataracta de Godard es posa de manifest en tota la seva arrogància atorgant protagonisme  destacat a un gos com a veu narrativa. Intentar desentrellar el nus godardià pot resultar una tasca impossible, però deixar-se bressolar per la cabalosa simfonia visual i sonora de “Adieu au langage” desemboca en una experiència sensitiva més que recomortant.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.