Dimarts, 12/9/2017
432 lectures

Jo m'acuso

Tinc el convenciment que dins de cadascun de nosaltres hi ha un xenòfob instintiu.

En diferent grau o mesura, si fem introspecció sense hipocresia, reconeixerem aquest sentiment incòmode, més o menys subjugat pels valors personals, la raó, i la correcció politicosocial, però que busca aflorar a la superfície per manifestar-se viu quan té l'oportunitat.

La desconfiança i la por a tot allò que ens és aliè, l'he vist sempre com un mecanisme lògic des del punt de vista bio-evolutiu. Allò que ens és conegut està controlat fins allà on és controlable. Allò que desconeixem pot comportar perills incalculables per la seguretat i la vida, ergo, cal tenir-li por, mantenir-ho a distància i vigilat, foragitar-ho o eliminar-ho.

No és estrany doncs que quan el risc es converteix en dany, la veu de la xenofòbia surti traient pit d'allà on la tinguéssim desada, cridant-nos: "ja t'ho deia jo!". Perquè aquesta veu -no siguem fariseus- l'hem sentit tots dins dels nostres caparrons commocionats per la desgràcia terrorista viscuda a casa nostra. Jo l'he sentida. El meu entorn més sincerat l'ha sentida, i els comentaris massius que es troben a les xarxes -essent públics- posen de manifest que molts, a més de sentir-la, l'han escoltat i han reaccionat segons els seus dictats, amb un aiguabarreig, d'indignació, ràbia i odi cap als assaltants, la seva religió, cultura, i origen. No vull jutjar a ningú ni pronunciar-me sobre el que considero correcte o desitjable.

Aquest estat de convulsió emotiva ens va portar a l'orgullós aplaudiment, físic o mental, de l'abatiment a trets per la policia de fins a cinc individus, en execució d'un mandat tàcit de la ciutadania, prèvia -i m'atreveixo a dir- justament etiquetats com a terroristes. Condició o qualificatiu que els va privar immediatament de qualsevol dret a la misericòrdia, per més que l'abatiment fos justificat per la presència de possibles explosius i la resistència a la detenció. Mort el gos, morta la ràbia. Morta la cuca, mort el verí. I els nostres cors, en general, varen retornar a les pulsacions normals.

Passades també les condecoracions i fanfàrries polítiques de cara a la galeria, el que em continua destorbant, a més de les imatges de les víctimes a les rambles, són les fotos dels malfactors -lluny de la imatge mental que em correspondria a l'etiqueta de "terrorista", més propera al mercenari, o al soldat entrenat i avesat a les armes, la violència i la mort- quasi tots feien cara de nen, i els abatuts, fins i tot de bon nen. Perquè resulta que aquests terroristes eren nois convertits a la barbàrie per un iman èmul de Hasan bin Sabbah, el creador de la famosa secta dels hashshashin (assassins), sense cap experiència ni entrenament, en un procés de radicalització exprés que ningú s'explica. "Com pot ser Younes...? Em tremolen els dits, no he vist mai a ningú tan responsable com tu..." va escriure la seva educadora de Ripoll.

I llavors, en una pirueta d'empatia impossible miro d'imaginar-me com deuen haver coagulat dins seu la massa crítica d'odi i frustració, que necessàriament havia de preexistir a la manipulació catalitzadora atribuïda a l'iman-camell (o viceversa.)

No crec que calgui ser psicòleg o sociòleg per veure que en matèria d'integració les aparences enganyen. Que la formació d'una identitat pròpia, significada i digna és una necessitat consubstancial a l'individu. Que aquesta identitat no pot ser inoculada pels educadors, pedagogs, ni imposada o anorreada políticament, sinó que la construeix cada individu a partir dels patrons culturals de tot ordre (llengua, costums i referències que rep de la seva família i els seus iguals, posada en relació amb el constant feedback que treu de l'entorn en el qual viu, sobre els seus orígens, situació, consideració i vàlua.) A la identitat que cada individu es construeix hi va associada la pertinença -donat que som éssers socials- i si bé la integració social i la pertinença no són el mateix, sí que tinc clar que sense aquesta última, sense sentiment de pertinença, no hi pot haver més que una integració aparent o formal. Aquesta aparença o integració formal és la que teníem en aquests nois que han rebentat i ens han volgut rebentar.

Temo que ens pensem que a Catalunya, com a Europa en general, tenim una societat multicultural plural i oberta, sense adonar-nos que en realitat això no passa de ser un desideràtum, i el que tenim en realitat és una coexistència més o menys tolerada de diverses societats que comparteixen territori, però que es barregen i toleren el mínim imprescindible i funcionen quasi com universos paral·lels. Com l'oli i l'aigua en un vas.

La cultura autòctona, dominant s'imposa -per ara- sobre les altres, minoritàries i arribades de fora, administra els recursos i el país, marca la seva idiosincràsia, i té accés a més i millors oportunitats.

Particularment, quan les cultures són massa diferents, no hi ha verdadera integració amb voluntat de pertinença, sinó com a molt, una integració formal, que alguns aprofiten amb esforç per intentar prosperar econòmicament - penso en xinesos i pakistanesos - però que d'altres interpreten i pateixen com una subjugació o submissió. Situació que voldrien canviar invertint les tornes. És a dir, imposant la seva cultura per sentir-se plenament realitzats, lliures i orgullosos de ser qui són, en lloc de sentir-se com a pàries apàtrides. Viure en una constant percepció de submissió -particularment, si la societat t'etiqueta com a membre de poca vàlua o pitjor, com a indesitjable -sobretot si has nascut aquí- porta a l'acumulació de frustració i odi a nivells insuportables. Si això s'amaneix amb un fluid subministrament de missatges a les ments tendres, legitimats per un suposat substrat religiós, induint a la rebel·lió i a la violència com a única sortida, i com a deure de bon acòlit, d'aquí a la comissió de barbaritats, hi va poc més que una qüestió d'oportunitat.

Que què estem fent malament? Doncs llegir erròniament la realitat perquè preferim creure en contes de fades.

Altres articles de Joan Santiago Bellmunt

1 Comentaris

J

Jaume Rodriguez Enrich

13 de setembre 2017.16:34h

Respondre

Una reflexió molt interessant per profunda.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.