Dijous, 28/7/2016
790 lectures

La caiguda de Constantinoble

 "Fugiu del país on un només exerceix tots els poders: és un país d'esclaus" (Simón Bolivar)

Em resulta inevitable somriure amb els ulls quan penso en Turquia. Alguna remota connexió neuronal dispara la immediata associació amb el vell acudit del tatuatge: "recuerdo de una noche de amor y luna en Constantinopla"   -"Recopla" amb el penis flàcid-  Així és com des de fa anys ens referim a Istanbul a casa meva, des que en un estiu com aquest vàrem decidir anar-hi de vacances. Sembla mentida com reconforta frivolitzar de vegades!

La grega Bizanci es convertí en Constantinoble per refundació i designi de l'emperador Constantí -segurament un narcisista-  capital de l'Imperi Romà d'Orient. Va caure sota domini turc el 1453, un esdeveniment tan impactant a Europa que s'establí com a fita del final de l'Edat mitjana. Els otomans van denominar la ciutat Istanbul, però el més rellevant va ser el traspàs d'una forma de control i manipulació social -la cristiana ortodoxa- cap a una altra, la de l'islam.

El 1922 Mustafà Kemal (Atatürk), comandant militar, va instaurar un estat laic, guanyant la independència davant de les potineries protectoristes dels aliats, amb l'abolició del califat (cap d'estat polític i religiós) i els tribunals de la xaria. Des de llavors, les forces armades turques es veuen a si mateixes com a guardianes del llegat d'Atatürk: la independència, el laïcisme i el nacionalisme. El concepte turc de democràcia és certament peculiar.

Però cabra avesada a saltar fa de mal desvestar, i suposo que més de 500 anys de crida a l'oració des dels minarets deixen pòsit, i a Turquia, tot sovint l'exèrcit ha hagut de fer soroll per redreçar la cabra i evitar que tornés a la muntanya. No m'atreveixo a especular sobre quins interessos han jugat en cada moment a l'hora de fer anar l'adreçador, però em sembla evident que a Europa li interessa una Turquia laica i no pas islàmica en el sentit coent de la paraula. Istanbul és, per posició geogràfica, la porta que obre o tanca, uneix o separa, Europa i Orient, i Turquia  -en la seva major part la península d'Anatòlia-  és asiàtica. Un gran ariet que, sota control, ens protegeix dels estats de la barbàrie fent de buffer territorial. Només cal mirar-se un moment el mapa per gaudir d'una sobtada realització. (És estat fronterer amb Síria, Iraq i l'Iran).

Europa i Turquia s'han festejat mútuament sense estimar-se. Turquia voldria estar a la comunitat com a estat de ple dret perquè Europa és de casa bona, té diners i feina per donar. Europa, però, és massa puritana, li convé tenir amistat amb Turquia, fins i tot mantenir-la enamorada per poder influenciar-la i utilitzar-la, però en realitat no la vol a la família, perquè és massa diferent. Europa és cristiana i Turquia musulmana.

Els esdeveniments recents a Turquia han donat a Recep Tayyip Erdoğan, - el seu president i home tèrbol per excel·lència- l'excusa i el poder per comportar-se com un dictador sense ànima i fer girar el país cap a posicions més naturals i coherents amb la seva idiosincràsia, a la vegada que poc convenients i preocupants per a Europa. L'ariet que ens guarda les espatlles es pot convertir ràpidament per a Europa en un enorme penis sodomitzador si l'islamisme gihadista hi posa les grapes. Es diu que Erdoğan fa molt de temps que tonteja amb l'Estat Islàmic; petroli, armes, passaports, intel·ligència militar..... i business en general. Sens dubte, les seves aspiracions personals, cada cop més evidents, serien molt més ben enteses i acceptades per la mentalitat dels seus veïns d'orient que per occident, on tenim encara l'empipador i absurd costum de defensar els valors democràtics, respectar -bastant- els drets humans, i de moment els periodistes no solen anar a la presó per vigilar-ho.

Sembla que l'inqüestionable Erdoğan d'afinitat islamista està fent neteja de tots els que li fan nosa -relacionats o no amb el cop fallit- i voldria restablir la pena de mort, no sé si per decapitació, però tampoc m'estranyaria. Estic convençut que a occident i especialment a Europa els estadistes que compten estan ben cagadets. Turquia és la palanca d'un balancí que després del cop, s'inclina perillosament cap a l'Est, i per evitar que s'hi tombi del tot, a Europa haurem de riure-li els acudits i aguantar la respiració sense moure'ns gaire, mentre no sigui del tot impossible. Erdoğan farà segons li convingui. El cop, fals o no, ha trastocat greument l'estatus quo de la relació i jo em pregunto si, en realitat, ja ha tornat a caure Constantinoble.

Altres articles de Joan Santiago Bellmunt

3 Comentaris

j

jaume

30 de juliol 2016.09:13h

Respondre

Sorpres per ls profunditat del article No soc tan rapid com la Roser i el tinc que ”reposar”. Gracies Santiago.

R

Roser Penyes

28 de juliol 2016.09:51h

Respondre

L’Islam és vertical, mentre que Europa (cristiana) ès transversal i, crec jo, que d’aquí ve la impossibilitat -o dificultat- d’entrendre’ns.
Gracies per aquest article molt ben escrit i... Llegir més clarificador.

J

Joan Santiago

29 de juliol 2016.20:28h

Gràcies Roser, ben vist!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.