Dijous, 6/10/2016
775 lectures

La inòpia

Qui m'havia de dir que la crisi en el si d'un partit polític d'àmbit estatal em faria trasbalsar. ¿Perquè m'hauria d'importar a mi si una senyora de Sevilla li fa el llit a un senyor de Madrid ni que sigui amb folre i manilles? La veritat és que no m'importava un rave, però tal com Galileo, un cop abjurat vaig haver d'afegir ... Eppur si muove.

Veure la versió 3.0 de l'Isidoro trol.lejant-se als periodistes i a l'audiència des de Xile m'aixecava les celles. Que si "al contrario de lo que algunos puedan creer yo no soy Dios", que si "los líderes políticos deben asumir las consecuencias de sus actos". L'os pedrer quanta fatuïtat!

Segons el Sr. X les criades l'enganyaven, i això, pel que es veu, no es pot permetre ni quan la criada és el mateix Secretari General. Però clar, ¿què se'n podia esperar d'una organització dirigida per "barons" sine nobilitate, embafats d'arrogància i aspirants a viure com a marquesos? Ja se sap, quan menys es pot tenir més es desitja. (Per cert, encara no entenc com és que als seus homòlegs del PP se'ls anomena " la Vieja Guardia" podent-se batejar de manera més pomposa -Per allò del rancio abolengo i per que alguns tenen el títol de grandesa a casa-. Tot i que ben pensat, quan per TV3 diguessin que surten els comtes del PP, la majoria pensaríem en els comptes, i se'ns escaparia el riure.)

Sigui com sigui, el que em demanava era ¿ per què ?. ¿Per què sense adonar-me'n al llarg del cap de setmana en vaig tornar un quasi-fan de Pedro Sánchez?. ¿Com és que algú com jo, que tira a sociòpata vocacional, participés emocionalment d'una realitat tant aliena? - És un fet que em fa mal reconèixer, tant com si hagués d'admetre en públic alguna condició vergonyant. Em va passar sense voler, ho juro! i a força de buscar raons n'he tret una conclusió: A Espanya estem vivint a la inòpia!

Però no en aquella inòpia on tant sovint ens refugiàvem mentalment a classe de primària, alienats pel cant monòton d'algun mestre sense vocació, sinó en la més absoluta indigència democràtica. Segons el Diccionari de d'Institut d’Estudis Catalans, el mot inòpia té el significat de pobresa i de fretura. La fretura la defineix com la mancança o escassetat d’allò que és necessari. I exactament aquest és el problema. Aquest passat cap de setmana vàrem poder ser-ne particularment conscients. L'evidència va ser pornogràfica. Vàrem assistir a la conversió del "no es no" de Sánchez, al "no es sí" de Felipe González, Susana Díaz i els seus acòlits en un tres i no res, per obra i gràcia d'una oligarquia en la penombra que confon la democràcia amb el despotisme il·lustrat. "Tout pour le peuple, rien par le peuple". Uns senyors que presumeixen iuris et de iure que els ciutadans patim un estat permanent de minoria d'edat i necessitem tutoria per la nostra guarda i administració.

De cop aquest senyor de Madrid es va convertir en una icona, en una engruna d'esperança per una part important de la població que viu anorreada pel fàstic, el vòmit i la nàusea. Amb l'entusiasme d'en Matt Damon cultivant patates a Mart, aquesta gent es començava a preguntar, incrèdula, si era encara possible que en el lideratge polític espanyol existís la mínima coherència, que tingués valor la paraula donada, més encara, que la dignitat i l'honestedat no fossin valors per les novel·les de ficció, i si el lema conceptual “ todo por España” encara no ho havia contaminat tot.

Veient créixer l'ira desaforada dels seus contraris, la fe també augmentava a cada hora que passava. Feia gràcia veure com un exercit de llepacrestes nedava i guardava la roba atents a com anaven les apostes per anticipar el cavall guanyador. Feia ràbia la impudícia amb que alguns mitjans acollien als sicaris enviats per la foscor a desqualificar, mentir, quan no directament a insultar. Tot plegat molt distret.

Malauradament el guió de la pel·lícula va resultar ser força realista i no tenia final feliç, (per la mateixa gent s’entén), per be que alguns crítics ja senyalen que podria tractar-se només del primer episodi d'una trilogia o fins i tot d’una sèrie interessant amb nous episodis, una mena de versió domèstica de Joc de Trons per omplir una temporada.

Cal entendre però que una societat en la inòpia està basada en l’espectacle permanent i un show succeeix l’altre sense solució de continuïtat per que no tinguem ni temps de tancar la boca de badoc. Quan encara no se m’han eixugat les llàgrimes per les emocions viscudes en “Els ganivets de Ferraz”, comença una nova sèrie: El judici de Gürtel.

És que en la inòpia som capaços de convertir els fets controvertits que convindria ocultar, en el circ que es necessita per ocultar-los. Realitat i ficció s’arriben a confondre amb l’oportuna conseqüència de fer-nos passar la gana. I això és una troballa que no té preu. ¿Per què hauriem de donar al poble Panem si pot passar només amb circ?

I així senyors, tal com pinten les coses, continuarem pels segles dels segles....

 

 

Altres articles de Joan Santiago Bellmunt

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.