Dimarts, 19/6/2018
286 lectures

La insuportable lleugeresa de tot plegat

L'home mai pot saber què ha de voler, perquè només viu una vida i no té manera de comparar-la amb les seves vides precedents ni de esmenar-la en les seves vides posteriors. (Milan Kundera- La insostenible lleugeresa de l’esser)

Als que som carn de canó i a més vivim lluny de Madrid, quan sentim a parlar del Consejo General del Poder Judicial, dels magistrats del Tribunal Suprem i L’Audiència Nacional ens venen al pensament uns senyors (i potser alguna senyora) togats, amb punyetes i penjolls de faramalla, envoltats de foscor solemne com fugits del quadre “El Entierro del Conde Orgaz”.  No en sabem res de la seva vida i ventura, només -això sí- que tenen un poder descomunal el qual tampoc tenim clar com s’han guanyat, i en conseqüència desperten en nosaltres una barreja d’admiració, temor i  antipatia. 

N’hem après un munt de com funciona el legislatiu, dels jocs de majories per formar l’executiu, però, qui coi tria els togats de les punyetes?  Ni idea, o  poqueta, siguem sincers. En canvi hem descobert que, de tant en tant, aquest poder es permet enlletgir la feina del legislatiu,  interdir candidatures de govern o tancar a la gàbia a uns i altres en prevenció de qui sap quins mals. Això és poder!

En democràcia el principi general és que de la feina dels àrbitres no se’n parla vagi com vagi el partit.  Al menys aquesta ha estat la regla tàcita fins fa quatre dies, basada en les presumpcions d’imparcialitat, independència i qualificació tècnica, sintetitzada en aquella famosa frase del "escrupuloso respeto a las decisiones judiciales",  encara que segons l’observador, sovint es posés en dubte qualsevol d’elles o totes tres. Potser tot és culpa de Montesquieu.

Però vet aquí que últimament entre el problema català – per posar-li una etiqueta-, el  cas de “la manada”, i la querella per prevaricació continuada per nepotisme polític contra 20 dels membres de la cúpula capitanejada per l’ex jutge Elpidio José Silva del Col·lectiu Atenes, sembla haver-se aixecat la veda per criticar les decisions de la judicatura, i la cacera ha començat amb força ambició.  El primer cas, sometent la justícia espanyola a l’escrutini de les justícies d’altres països europeus i a la premsa internacional on no treu gaire nota. El segon, exposant-la a un ampli escarni social i mediàtic també dins i fora del país, amb ressò sobre l’executiu. El tercer, una autèntic trabuc amb l’objectiu improbable de portar a judici internacional bona part de la cúpula d’aquest poder, davant de qui mai abans ningú  -que em consti- havia gosat escurar-se el coll.  

Fa uns dies Joaquín Jiménez, magistrat emèrit del Suprem preguntat per Ernesto Ekaizer a RAC 1, explicava en poques paraules com funciona això dels nomenaments dels vocals del Consell General del Poder Judicial y del Tribunal Suprem: “Els dos partits principals, -PP i PSOE- trien els vocals, fan un repartiment de poder que inclou el pacte de no agressió, de que uns no es fiquen amb els vocals que tria l’altre. Aquests són els “padrins” que nomenen tots els magistrats del Tribunal Suprem, i la Sala 2ª (Penal) és l’obscur objecte del desig de qualsevol partit al poder. “ Coincidia en el temps, com per tancar el cercle, que el GRECO del Consell d’Europa, -no pas el pintor- tocava el crostó a Espanya per no haver implementat del tot, cap de les onze recomanacions plantejades des del 2013 per esquivar la influència política sobre el sistema judicial,  evitar la corrupció, i en particular la contaminació ideològica.

Tot plegat un greu problema per mantenir la fe del poble en el sistema, doncs els que som carn de canó i a més vivim lluny de Madrid, davant de totes les circumstancies comencem a deduir que sota l’aforisme seriós que simbolitza l’estat de dret i la justícia: “Dura lex sed lex” s’hi podria estar amagant aquell altre que -diuen- lluïa penjat en un antic bordell castellà:  “Aquí se jode a napoleón, a medio duro y a peseta, el precio de una puñeta, son dos reales de vellón.” i això potser és popular, però no és pas democràcia.  

Altres articles de Joan Santiago Bellmunt

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.