Dimecres, 26/9/2018
238 lectures

El mal del capità Ahab

Com si es tractés d’un mòbil per distreure a un nadó -recordeu aquelles andròmines que es pengen sobre el bressol,  que basculen i giren per captar la mirada de la criatura i fer-li oblidar temporalment les petites mancances o incomoditats-  el president Sánchez s’ha tret del barret el tema dels aforaments per embadalir al populatxo.

Me l’imagino reunit amb els seus assessors mirant de trobar alguna cosa per fer semblar que el socialisme ha tornat a prendre el timó per navegar cap a aigües més netes.

Se’ns ha fet saber que, comparat amb els països de l’entorn europeu, a España hi ha més aforats que no pas estels té el firmament i s’ha procurat pronunciar el mot “aforat” associat amb  els conceptes de corrupció i privilegi. Sobre tot amb privilegi, perquè és el que més ràbia ens fa a la púrria i ens desperta l’instint equalitzador de matar al privilegiat a pedregades.

Els aforats, -per si algú encara no ho sap- són persones que degut a la seva condició de càrrec polític o públic, o bé per la seva professió, són jutjats en tribunals diferents a la resta de la població. Tribunals de nivell superior que en teoria estan ocupats per juristes de més mèrit i experiència, i  a la vegada són menys susceptibles de pressió i manipulació que els jutjats i tribunals ordinaris on anem a parar la gentalla amb les nostres trivialitats.

Vist així, diries que potser ja està bé que prohoms i caps de colla siguin jutjats, en cas necessari, per tribunals ben independents, conformats per magistrats veterans i experts, a qui les potineries polítiques els rellisquin per l’esquena sense mullar-los, com l’aigua als ànecs. Sí, oi?, fins que t’expliquen que els magistrats que hi ha al Tribunal Suprem no hi son necessàriament pels mèrits, antiguitat i experiència professional, sinó sobre tot, per que han passat amb èxit un casting polític que deriva de la composició del CGPJ, 20 persones nomenades pel Congrés i el Senat. Sense ser “elegible” per algun dels dos partits majoritaris les portes del Suprem estan tancades. ¿Podem començar a patir per que hi hagi aquí la font d’un “quid pro quo” o és obligatori que ens xumem el dit?

Per això es pot avançar que la supressió dels aforaments és foc d’encenalls, perquè en la majoria de cassos l’última paraula seguirà sent patrimoni d’una cúpula controlada políticament, -sigui dit sense qüestionar l’honorabilitat de ningú- i no cal pensar en filles de Marchena, ni en màsters de Casado, només cal recordar que la perspectiva de tothom està sempre afectada per la seva ideologia i que aquesta afectació junt amb l’anomenat “compromís” – ben o mal entès- pot portar a l’extrem de recórrer a una creativitat excessiva en perjudici d’uns o en benefici d’altres.

Diuen els lleguapelats que la transició no ha existit al poder judicial. Que l’esperit del franquisme hi està enquistat i que aquest tercer pilar de l’estat de dret és, en realitat, el cordó amb el que es va fer el llaç per deixar-ho tot “lligat i ben lligat”. No em toca a mi confirmar-ho o desmentir-ho, però des de la còmoda distància per opinar que em dona el meu sofà, veig coses. Coses com les manifestacions abocades per jutges i magistrats dins del chat oficial del CGPJ, que és privat o públic segons el color de les opinions que s’hi versen, i que més enllà de les deposicions barroeres i impròpies dels membres d’un cos que per tot hauria de ser exemple de ponderació i discreció, cal veure-hi en el transfons la “línia editorial” imperant en la cúpula de la judicatura, feta evident, més que pels quatre gats que parlen convençuts de coincidir-hi, per la gran majoria dels que callen. Tots saben que si no volen perjudicar les seves carreres per “desafectes”, no poden donar mostres de dissidència.

El poder judicial és l’últim aparell de l’Estat per garantir-li la vida eterna i tot sembla indicar que la queixalada de l’independentisme li ha mastegat una cama perquè ara es comporta obsessiu i fanàtic d’odi com el capità Ahab en la seva gesta contra Moby Dick. El paral·lelisme  és només un recurs literari, i fins i tot s’ha escrit que en Melville li havia donat originàriament un final diferent, però si em permeteu, jo me’n vaig a comprar crispetes, que si m’haig d’identificar amb algun dels personatges ha de ser amb el que viu per explicar-ho.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.