Dimarts, 27/6/2017
682 lectures

Mare, la Constitució té forma d'embut?

Jo  vull ser ignorant. I no pas amb ignorància socràtica per tenir consciencia de no saber.  El que voldria és una ignorància planera, simple, càndida, genuïnament ignorant, feta amb engrunes de Baldric i de Homer Simpson. Saber com sap el que no té idea de res. No inquirir ni qüestionar, no inquietar-me, no enregistrar, no aprendre ni reflexionar, ni inferir, ni treure conjectures. Nedar en la inconsciència.

Vull ser un beneit per no patir. Per conservar la fe en que el dèbil pot guanyar al fort, passant per alt la veu de l'experiència.  Pensar que la raó pot imposar-se sobre la força si mai entren en confrontació. Continuar creient en allò improbable només per que em sembla desitjable.

Prop del desnuament, l'escenari s'allunya de la metàfora clàssica. Ni l'adversari es revela com Goliat, fort i poderós però lent i feixuc, ni tenim de paladí a cap jove àgil,  segur i precís amb la fona.  Per mi, -ja em perdonareu- la realitat s'assembla més al llegendari de Tolkien. Que ningú s'ofengui.

Allò de "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles." que tant ens repeteixen els partidaris del "no puede ser y además es imposible", em fa pensar que la Constitució deu tenir forma d'anell. L'Anell Únic forjat per Sàuron, que du oculta aquella inscripció en la llengua negra de Mordor, només visible quan l'anell s'escalfa. I cal admetre que últimament s'hauria escalfat bastant i això podria explicar l'actual viralitat del missatge.  Això, o que a la terra mitjana ha calgut trobar un mecanisme per reduir la dissonància cognitiva, patida al permetre governar un partit pornogràficament corrupte, a pesar d'estar tots, acòlits  i abstemis, ferotgement en contra de la corrupció, i dissentir -en principi- de la distòpia totalitària en que el referit partit indiscretament s'emmiralla. Ha calgut trobar el bé superior al qual consagrar el sacrifici dels propis valors la protecció de "la sagrada unitat d'Espanya," acceptada com a petitio principii, (verdad divina, inmutable e irrefutable.) de l'enemic. Això funciona molt bé quan l'enemic ja t'era antipàtic abans de ser enemic. O millor encara si l'antipatia la senties per que ja el consideraves enemic. L'Anell Únic però, és nascut de la maldat, sotmet els altres anells i la voluntat dels seus portadors. No sé si encara val l'analogia.

Pel que fa a veure els catalans com enemics, en tant que membres de la comunitat de l'anell amb la missió primordial de destruir-lo, no em sembla pas difícil.  Ja ens han titllat de hòbbits moltes vegades. El primer, que jo sàpiga, va ser en Cesar Molinas,  qui amb aparent ànim de reduir la incomprensió que hi havia a la Terra Mitjana del caràcter català, en realitat, va  fer palès el seu menysteniment en un article publicat a El País titulat : Lo que no se quiere oír sobre Cataluña ( 19/1/2014).  Molinas definia els catalans com a individus essencialment menestrals, absorbits (i salvats) per la feina, pragmàtics de mena, amb "una característica falta d'ambició en la seva projecció cap al món exterior", (say what?) inspirats en el "poble dels hòbbits".  

Fins aquell dia en Cesar Molinas em queia bé. Ara, el faig responsable de que els Orcs més cultivats -si cap en pot ser-  em vegin com un jornaler provincià, lector de Tolkien.

I què me'n dieu d'en Sàuron?, també anomenat: «el Gran Mestre de la Mentida», «la Mà Negra», «el Gran Ull», «el Poder Fosc». res? Escriuré a l'autor per si hi volgués afegir un nou alies: "El Sr. del Plasma i del llenguatge críptic" per que els temps canvien.

No sé si es veritat que Tolkien s'inspirés en els paisatges de Nova Zelanda per descriure la Terra Mitjana, però per la trama i els personatges, ben segur que no.

Per això quan algun prudent amic m'etziba que ara ja toca deixar volar l'esperança, i tapar-se els ulls, les orelles i la boca com els tres micos savis, li contesto amb un fragment de la poesia de Neruda:

Ellos se declararon patriotas.

En los clubs se condecoraron

y fueron escribiendo la historia.

 

Los Parlamentos se llenaron

de pompa, se repartieron

después la tierra, la ley,

las mejores calles, el aire,

la Universidad, los zapatos.

 

Su extraordinaria iniciativa

fue el Estado erigido en esa

forma, la rígida impostura.

 

Lo debatieron, como siempre,

con solemnidad y banquetes,

primero en círculos agrícolas,

con militares y abogados.

 

Y al fin llevaron al Congreso

la Ley suprema, la famosa,

la respetada, la intocable

Ley del Embudo.

Altres articles de Joan Santiago Bellmunt

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.