No sé per què Kandinsky va titular “Moviment” el quadre amb què he volgut il·lustrar aquesta reflexió d’avui, essent una abstracció tan clara de l’arbre de Nadal - ja em perdonaran els entesos - quan me’l miro hi veig les formes, els colors, les boles, les llumetes i les cintes; l’arbre no, però no em cal.  L’arbre només representa un punt de vista, ens representa a nosaltres mirant els astres, la llum dels estels, el moviment de l’univers, meravellats i sense entendre res.

Ara bé, per gaudir de les coses no cal entendre-les perquè el gaudiment s’experimenta més enllà de qualsevol racionalitat. Això feia possible que a casa meva rebéssim amb entusiasme cada any el tió quan arribava pels vols de Nadal a un setè pis, trucant al timbre de la porta. (Si us plau, els Katalonsky recordeu que tió en català vol dir tronc, no tiet, que després us veiem per les teles del món explicant malament les nostres tradicions. Viggo Mortensen, va per tu, amb afecte.) Doncs el tió que venia a casa meva per Nadal era un tió, tió. Un tronc d’arbre recargolat amb un parell de monyons al davant que semblaven potes, i un parell de branques escapçades mirant amunt com les antenes d’un llimac, que li donaven un aire entre sinistre i màgic, certificant, fora de dubte, la seva procedència d’algun bosc prohibit, com aquell a la vora de Hogwarts  on en Harry Potter es faria famós anys més tard.

Un tió, tió. Res de mariconades amb ulls i boca postissos, barba blanca de cotó fluix i, -no us ho perdeu- barretina catalana com la del caganer del pessebre!  Però això què collons és?  Per la mort de Deu, que no veieu que els nens se n’adonen?  Quin miserable menysteniment del poder de la imaginació infantil ens va decidir a posar-hi crosses?

Bé, el meu tió era de fa anys. De finals de l’època en què es mataven els pollastres i els conills a la cuina de casa. Tot i no tenir cara, menjava peles de coses i fruita. Li agradava particularment la pell de mandarina que li faria cagar després les millors llaminadures. Les mans m’agafaven aquella olor entre dolça i àcida quan les pelava d’amagat per atipar-lo al màxim, seguint la lògica més simple. Sota la manta tapat i calent es cruspia el menjar, si tot anava com havia d’anar.

Cuidar el tió era un conreu de paciència, una virtut que abans tampoc teníem la canalla i havíem d’aprendre. Un diferiment al futur de la gratificació desitjada. Aquella capacitat que forja persones de profit.

Quan per fi, després de dies de contenció i cura esdevenia el Nadal les ganes d’atonyinar-lo amb el bastó per fer-li cagar el botí eren incontenibles, i encara calia resar un parenostre a l’habitació del costat abans de començar a estomacar-lo, i tornar-hi després de cada batuda. Ja us he dit que per gaudir de les coses no cal entendre-les. El cas és que el tió cagava. Cagava una vegada i una altra, any rere any, un munt de llepolies, joguinetes, neules, torrons... tot net, nou i ben embolicat.  I a mi què m’importa com s’ho feia el tió per transformar les peles en plàstic!, com si es tractés de l’univers d’en Kandinsky em limitava a contemplar-ho meravellat i sense entendre res.

Un dia, potser un moviment sospitós, una resada massa curta, potser un present massa voluminós, va encendre una espurna dins el meu cap, interposant la xacra del dubte entre aquell fenomen i la fascinació que em provocava. Em va semblar haver entès alguna cosa. Vaig aixecar la manta abans de cantar la cançó, i així va acabar tot.

Cada any quan començo a pelar la primera mandarina enyoro la infantesa i penso que ja s’acosta el  Nadal. Per un instant recupero aquella sensació d’encantament que de pressa s’esvaeix perquè malauradament de llavors ençà he hagut d’entendre massa coses.