Dimecres, 14/3/2018
527 lectures

Viatge cap a 1984

("El poder està en trencar les ments humanes a trossos i tornant-los a unir en noves formes de la nostra elecció ") G. Orwell  “1984”

Quan va morir Franco, jo tenia 15 anys. Del grau de llibertat que gaudíem en aquells anys d’infantesa, només en conservo sensacions. Encetava l’adolescència i la política formava part de la llista de coses inconvenients que la meva família m’havia sabut transmetre. Hi havia por a l’Estat, a l’autoritat, al poder en general, per que tots els adults l’havien vist exercir -i alguns exercit- de forma autoritària, abusiva i implacable.  La llibertat, llavors, era en tots els àmbits una mena d’excedent escàs que existia solament com a graciosa concessió dels governants i els seus agents, amb acusada tendència a considerar-la simple llibertinatge.

Política=problemes, per tant, política=caca.  Sobre aquest principi fonamental varen construir un jove ciutadà de consistència gelatinosa, en haver-li extirpat la condició de subjecte polític de la consciència.  Ara bé, com que ningú pot fugir massa temps d’allò que li és consubstancial,  aquella condició escapçada, poc a poc, amb l’adob d’una tendra democràcia, va tornar a créixer com la cua d’una sargantana. La por a la potestas va anar minvant en creure-la sotmesa al control del poble. En democràcia, la sensació de respirar aire sà a ple pulmó es va imposar fins el punt de creure’ns lliures de pensar, dir, debatre i fer allò que ens semblava més oportú amb l’únic sostre de no fer mal als altres.

Com adverteix el refranyer, les aparences enganyen. D’uns mesos ençà hem tornat a entendre que la potestas no estava sota el control del poble ni de la seva institució més representativa, sinó en mans dels de tota la vida.  ¿Com ho diuen allò?:  “El poder ni se pide ni se da, el poder se toma”.  No ho sé.  Òbviament el poder no s’abandona ni es regala per les bones. Qui té el poder fa el que ha de fer per conservar-lo i augmentar-lo. El poder és un fi en si mateix, és la mare de tots els avantatges. Quan intentes prendre-li el poder al poderós i fracasses, aquest s’hi torna per esclafar-te. Ho sabem. Està passant. La por ha tornat.

Hem vist sortir d’arreu feram de gruix moral divers, disposat a projectar el seu odi contra el rebel a l’empara d’una tàcita impunitat i en nom d’Espanya.  (Val la pena donar un cop d’ull a l’anecdotari del fotoperiodista  Jordi Borras, “Dies que duraran anys”).  

Hem vist uns jutges tacant amb tint polític resolucions i mesures cautelars  invocant el deure de lleialtat institucional. N’hem vist d’altres aixecar-se, ofesos, quan un representant escollit pel poble ha gosat dir-los que han fet política. Els hem vist sortir als mitjans amb posat solemne i sobreactuat qualificant la crítica a les seves decisions d’atac al model de convivència  (“basado en el respeto a la Ley”). Però sobre tot, ens hem quedat parats en veure materialitzar-se el poder que tenen.

Hem vist condemnes per tuïts, per lletres de cançons. Retirar llibres de circulació, obres d’art d’exposicions,....i fins s’assegura que hisenda inspecciona determinats periodistes, empreses i acadèmics per la seva filiació política.  S’ha acabat la barra lliure a les xarxes. Qualsevol amb dos dits de front ara es llegeix tres vegades i compta fins a deu abans de publicar un tuït.  Cada cop som més a prop de  que la màxima rebel·lió intel·lectual quedi restringida a l’àmbit dels acudits picants.

La por a expressar-se, a patir repressió per fer-ho, torna a ser amb nosaltres. Ho vaig veure clar quan una mare explicava neguitejada en un tuït que el seu fill de 7 anys  es va posar a plorar mentre ella i el marit feien cassolada al balcó contra la presència de Felip VI a Barcelona, perquè “vindria la policia i se’ls enduria a la presó”. Res tant significatiu com la por d’un nen per entendre com n’estan d’esmicolades les llibertats.

Estem sent testimonis d’un mon on la realitat ha perdut consistència, no existeix per si mateixa, sinó que és allò que els governants narren o dicten per ser narrat en els mitjans servils. La realitat està sota control.  La veritat s’esborra, allò esborrat s’oblida i la mentida es converteix en Veritat. La vicepresidenta surt a explicar que les imatges que vàrem veure de l’1-O van ser creades per bots estrangers i ens ho hem de creure per que els governants són infal·libles i el sentit comú és una heretgia. Queda un pas minúscul per la creació del Ministeri de la Veritat des d’on se’ns indicarà de rebutjar allò que ens diuen els ulls i les orelles si no coincideix amb la narrativa oficial. 2+2 =5. Benvinguts a 1984.

Altres articles de Joan Santiago Bellmunt

1 Comentaris

M

Mònica

Igualada

14 de març 2018.11:53h

Respondre

Moltes Felicitats Joan per explicar-nos-ho tant bé
Molt il·lustratiu i desafortunadament molt cert
Salut

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.