Dimarts, 30/4/2013
837 lectures

Mirar la ciutat que ens envolta

Fa uns mesos que, al Twitter, el perfil @IgualadArq difon a fotografies d’espais de la ciutat coneguts i altres que els tenim tant integrats en la nostra quotidianitat que sovint ens passen per alt, a més de petits detalls arquitectònics de façanes i carrers. Es tracta de valorar l’entorn en el qual vivim per així estimar-lo una mica més. I conèixer-lo a fons perquè ens desperti curiositat és un necessari primer pas. De vegades només es tracta d’adoptar la simple actitud d’aixecar una mica la vista i ser conscients del que estem veient quan passegem pel carrer.

A Igualada tenim varietat d’estils i patrimoni. Des de les (poques) restes de l’època medieval que trobem als portals d’entrada del passeig de les Cabres fins a l’arquitectura contemporània de l’Hotel Ciutat d’Igualada o del Cementiri Nou d’Enric Miralles, mai prou ben valorat pels igualadins i igualdines tot i ser un dels espais més visitats de la ciutat per gent vinguda d’arreu del món. Tot això passant per la rica arquitectura industrial de la Cotonera i el barri del Rec en conjunt que espera, gairebé esgotat, que algú en planifiqui el seu futur d’una vegada, i el modernisme de les cases del centre o la monumentalitat de l’Asil del Sant Crist. Pel que fa a edificis públics, el pavelló de Les Comes o l’Hospital també tenen una personalitat arquitectònica poc habitual en aquests tipus d’edificis si ens comparem amb altres ciutats.

Menció a part mereixen les escultures de diversos estils artístics o els tractaments urbanístics de places, carrers i espais públics com el parc de l’Estació Vella o la plaça de Cal Font amb el seu paviment que representa el teixit de pota de gall. Una plaça contemporània que homenatja el passat tèxtil de la ciutat, tot i que algú ha tingut l’afany de posar-hi la grapa i desvirtuar-la com va passar amb les obres que s’hi van fer l’any passat modificant parts importants del projecte sense ser conscients (o potser sí, i encara és més greu) de que no estaven tocant una simple plaça, sinó que actuaven sobre una obra d’art arquitectònica firmada amb noms i cognoms i que tenia un sentit en el seu conjunt.

Les ciutats són paisatges d’arquitectura i aquesta és la que ens hi identifica de manera més explícita. D’entre totes les construccions, en el cas d’Igualada, jo destacaria les xemeneies que es mantenen immutables, integrades al paisatge però alhora aïllades perquè el pas del temps les ha convertit en obsoletes, i que són el testimoni d’un passat industrial esplendorós que sembla que no tornarà. I és que si haguéssim de dibuixar l’skyline d’Igualada no hi podrien faltar una, dues, tres o quatre imponents xemeneies.

No sé qui hi ha darrere del Twitter @IgualadArq però és gent a la que hem d’agrair la seva sensibilitat. Ara bé, el seu exercici és un exercici que podem fer tots i cada un de nosaltres, ja que tots podem mirar la ciutat a la nostra manera. Mirada a mirada estarem participant d’un joc que ens farà més rics i crítics culturalment. I parlant de mirades, aquests dies val la pena visitar l’exposició que ofereix la Biblioteca Central i que recull fotografies que va deixar fetes l’igualadí Josep Salat i que ens serveixen per fer un recorregut per un anomenat “Abecedari Urbà” a través dels diversos elements arquitectònics d’Igualada. No renunciem a mirar i a disfrutar de la ciutat que ens envolta.

Altres articles de Jordi Cuadras

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.