Dimarts, 28/5/2013
559 lectures

Pares culpables?

Els nois i noies que han acabat batxillerat estan preparant, aquests dies, la selectivitat, la prova que els ha de permetre l’accés a la universitat. Malauradament, l’accés als estudis superiors no només depèn de la nota que hi treguin, sinó que, cada vegada més, depèn de la disponibilitat econòmica de la seva família. I és que és del tot injust que un alumne amb capacitat intel·lectual per fer uns estudis, no pugui cursar-los perquè no té la capacitat econòmica. El bestial augment de les matrícules del 66% sense un augment de les beques en el mateix percentatge, fa que molts estudiants es quedin a les portes de la universitat.

És una problemàtica que fa pocs dies vaig poder copsar a Igualada amb una conversa amb una d’aquestes mares afectades. Deia “ens hem esforçat tota la vida per poder-los garantir un futur i que poguéssin formar-se i quan arriba l’hora de la veritat no podem fer-hi front, és desesperant” i afegia “Com li expliques a una nena de 18 anys que no pot estudiar el que la il·lusiona i pel qual està qualificada perquè no hi arribem econòmicament?”. S’està deixant que aquests joves perdin uns poderosos anys de la seva vida.

També a Igualada un altre cas: després de fer el primer any de carrera, un noi ha hagut de renunciar-hi i passar-la a fer a distància des de casa perquè és més econòmic. Algú pot pensar que serà més còmode per ell i que només ha hagut de renunciar a desplaçar-se per estudiar. Però no només això: ha hagut de renunciar a establir noves relacions socials i créixer com a persona, a obrir mires, a espavilar-se en un entorn diferent al de la ciutat que ja coneix, i a més ha hagut de passar pel tràngul d’haver de dir adéu als seus companys de classe perquè els seus pares no poden pagar-li la matrícula, amb la corresponent frustració que això suposa.

Són dos exemples de la trista realitat que estem vivint i del túnel del temps en el qual ens tenen posats els governs i poders econòmics d’aquí, d’allà i de més amunt. Estem involucionant a marxes forçades generacions enrere. La descomposició de la classe mitjana també s’aplica en aquest àmbit i la universitat pública només serà accessible per aquells que, al cap i a la fi, ja se’n poden pagar una de privada.

Que estem en el túnel del temps que fa cada vegada més grans les desigualtats també queda palès en el nombre de pares i mares que no poden alimentar els seus fills com toca, amb les conseqüències que això pot tenir pel seu creixement. I això també és una realitat que tenim a Igualada i que els professors veuen en algunes escoles. Quan els nostres avis explicaven que de petits havien passat gana durant l’època de la postguerra, a mi sempre em semblava una realitat molt del passat. O quan se’ns deia: “acaba’t tot el plat, que hi ha nens que passen gana”, m’imaginava els pobres nens i nenes de l’Àfrica. Doncs bé, ara això ho tenim al costat de casa.

Un nen de 5 anys pot entendre que a casa seva no hi hagi esmorzar, dinar, berenar i sopar? Amb quina desigualtat està creixent? Ara no hi ha postguerra ni una dictadura, però amb el maquillatge que dóna l’etiqueta “Estat del benestar” la nostra democràcia està deixant que torni a passar el mateix i que la societat d’aquest nou segle XXI progressi tot deixant de banda els qui passen més dificultats.

No poder anar a la universitat perquè els teus pares no la poden pagar és exclusió social i no poder tenir quatre àpats al dia perquè els teus pares no hi arriben, també és exclusió social. Són dues realitats que ens poden provocar moltes preguntes, però una de les més fotudes de respondre és: Com podem permetre que tants pares i mares que s’han entregat a fer créixer i a donar el millor als seus fills, ara el sistema els faci sentir culpables?

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.