Dimarts, 22/1/2013
820 lectures

Xiclets a terra i més brutícia

Si quan passegem per la rambla, la plaça de Cal Font o el carrer de Sant Magí ens fixem en el terra veurem que té tot de taques negres. N’hi ha centenars, unes al costat de les altres. Són xiclets. Sovint no ens hi fixem perquè, inconscientment, ja les hem integrat al paisatge urbà, però si ens hi parem a pensar un moment t’espantes: com es pot ser tant porc? Tot aquest munt de gent que els llença al terra és conscient de que quedarà convertit en una taca que perdurarà 5 anys, com a mínim, a les llambordes de la ciutat si és que no hi ha una inversió extra per treure’ls? Tota aquesta gent sap que treure un sol xiclet del terra pot costar uns 30 cèntims de mitjana i que cal una maquinària especial?

Aquesta és una de les moltes actituds incíviques que bona part de la ciutadania té. A jutjar pel munt de taques negres que hi ha al terra dels carrers més transitats d’Igualada, fa adonar-nos que això no és un comportament de quatre, sinó que són uns quants els que llencen els xiclets al terra. Per més que m’hi trenco les banyes no puc arribar a entendre què passa pel cap de la gent, de totes les edats, que llença xiclets al terra, a més de papers, bosses i cigarrets. Es pensen que allò desapareix per art de màgia? No són conscients que algú haurà de netejar-ho? No tenen remordiments de consciència? A casa seva també ho fan? Costa molt guardar-s’ho fins a trobar una paperera?

El dels xiclets és un exemple i potser el més gràfic perquè són la brutícia que perdura més temps, però d’exemples d’incivisme en podem trobar molts més, a part del clàssic de les caques de gos. Per exemple, els cartells en pirulins improvisats. Què vol dir que els aparadors de comerços tancats com el de l’antic Bub’s de la rambla i l’antiga ONCE al carrer de Sant Magí, la caixa de la llum de l’antic Saló Rosa o els respiradors dels aparcaments soterrats de Cal Font i de la Creu s’hagin convertit en espais anàrquics de publicitat? Fins i tot una òptica del carrer de Sant Magí ha hagut de pintar fa molt poc una columna del seu edifici d’un color cridaner per allunyar enganxadors de cartells i deixar clar que allò no és un pirulí. I no només en parets, també al terra: al carrer de l’argent encara podem veure un adhesiu de la campanya de publicitat del Festival Zoom 2010 enganxat i al barri el Rec encara hi ha restes de la pintura que marcava els circuïts de les primeres edicions del Rec.0 Experimental Stores.

Sembla que qualsevol recó és bo per posar-hi publicitat. Aquí no només té la responsabilitat l’administració, que hauria de vetllar-ho amb una ordenança que ho impedís com ja es fa en les marquesines d’autobús, sinó que també la té qui fa l’acció d’empastifar. Tampoc li passa pel cap que allò quedarà allà? Ah, i no li demanem que pensi en anar-ho a retirar després! Seria demanar massa. Com a totes les ciutats, Igualada ja té espais per posar-hi cartells de publicitat: pirulins a la rambla, al passeig o a l’avinguda de Barcelona. Veure la resta d’espais plens de cartells és una deixadesa evitable, si el que volem és una ciutat ordenada i agradable. Ara bé, si falten pirulins, doncs que se’n posin més, però no pot ser aquesta mena de ciutat sense llei i amb, cada vegada, més parets empastifades.

Menció a banda mereixen les pintades. Una altra d’aquestes actituds incíviques que costen temps i diners de treure. Fa poc em vaig quedar estupefacte al veure com, al primer tram del passeig Verdaguer, algú havia pintat sobre les rajoles blanques i ben gros amb pintura negre “Felicidades 18” acompanyat de la data de l’aniversari, gairebé ocupant tot l’ample de la via. O al Parc de l’Estació Vella, on moltes de les rajoles grises han hagut de ser tapades amb pintura per esborrar grafitti’s.

D’exemples en podríem trobar molts. Com més gran és la llista més ens hauria de fer reflexionar en cuidar el nostre entorn i cridar l’atenció a qui no ho faci, alhora que l’Ajuntament també ha de tenir clar que hi ha de jugar un paper contundent: ha de conscienciar, aplicar o crear ordenances i, alhora, exigir la màxima eficiència als serveis de neteja. Cal respectar als qui tenim al costat i valorar allò que és comú. Una societat que no té en compte la conservació del seu espai públic, que és el major territori de convivència, és una societat egoista i poc solidària. Cal preservar i promoure una consciència col·lectiva de respecte per allò que és públic també en aquest àmbit.

Altres articles de Jordi Cuadras

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.