Ara que se n’ha anat el Guardiola és el moment de fer un recompte i d’adonar-se que si a Can Barça els entrenadors quasi mai no han sortit per la porta gran, potser no és només per qui és president, sinó d’allò tan banal que acaba dient que els que manen sempre són els resultats.

Perquè ara tot és molt bonic. Però potser hauríem de fer un simple exercici d’autoconsciència i pensar què hagués succeït si després d’aquella fatídica derrota al camp del Numància i el consegüent empat contra el Racing, haguéssim sumat tan sols tres o quatre punts de les, per exemple, cinc jornades posteriors d’aquell inici de lliga de la temporada 08-09. La del debut del Pep. I no cal que donem res per suposat, eh!; que a aquest club n’està ple de situacions d’aquests tipus. De temporades que havien de ser meravelloses i que acabaven com el rosari de l’aurora.

Va, recordem què va succeir quan el ja quasi beatificat va decidir acceptar una proposta del club perquè deixés la Segona Divisió B que acabava d’aconseguir i es fes càrrec del primer equip d’un Barça que patia el declivi més sorprenent tan sols quatre dies després d’haver tocat el cel. Per què aquell era un equip desquiciat, tornem a fer memòria. Era el del gimnàs del Ronaldinho, el dels merders de l’Eto’o tirant en bala des de Vilafranca, el del Laporta cridant ‘Al loro’ i escenificant el que podia ser el principi d’una nova fractura social d’un club malauradament massa acostumat a aquest tipus de situacions.

Així que Guardiola va arribar, va prometre que la gent treballaria i que estava segur que tot aniria bé. Però ja hi som! En aquells moments ningú no donava ni un duro per aquest suposadament entrenador novell. Ningú. Podria caure simpàtic, podrien donar-li una bestreta de fiabilitat. Però poca cosa més. Perquè si després del Numància i l’empat contra el Racing hagués arribat una altra derrota contra l’Sporting, i un empat davant el Betis i l’Espanyol potser el marge no hagués estat tan gran. Si no, pensem el que va arribar a costar que el Cruyff entrenador pogués fer guanyar la primera Copa d’Europa. Si en l’assemblea més recordada del barcelonisme, la d’aquell dimarts i 13 de febrer del 1990, el president Núñez no hagués pogut convèncer els socis que el Johann era l’elegit, ara no tindríem Dream Team, ni Copes d’Europa ni segurament Pep Team. Tot plegat perquè el Madrid ens portava massa punts i massa títols de marge. Que no són els resultats? Per desgràcia, en aquest coi d’esport, rotundament sí.

.