Ara que el Barça ha redreçat el rumb i comença a dominar el futbol espanyol, la setmana que ve ens aturen la lliga. Ja se sap que fa molts anys que els amics de la UEFA, amb el beneplàcit dels clubs i més per mesells que per altra cosa, s’han endut l’ansiejat calendari únic al seu terreny i han aconseguit fer tot el que han volgut .

No deixa de ser curiós que els que bramen cada vegada que els prenen jugadors siguin els mateixos que després es rendeixen a aquesta mena de cacics que fan i desfan sense donar comptes als equips i, això que quedi clar, amb el consentiment dels jugadors que no hi posen cap pega a l’orgull de jugar amb el seu país i naturalment a les sucoses primes que esgarrapen.

El que és més impressionant de tot plegat és que als llocs productius, -l’esport entès com a negoci-espectacle-, les lligues no s’aturen. Quan el beisbol va ser esport olímpic a tots els efectes en cinc les edicions que va durar, les federacions van fer els impossibles per portar-hi els millors jugadors. Excepte els Estats Units que, amb el que hagués sigfnificat una potència impossible d’aturar, només hi va deixar anar els jugadors universitaris. El per què? Doncs perquè la lliga professional es disputa en primavera i estiu i allà no estan per punyetes. La lliga s’atura a l’octubre i d’anar-se’n a la meitat, ni parlar-ne. Els jugadors cobren per jugar als equips que els paguen i el patriotisme es demostra de moltes manera, menys per fotre el negoci.

Ara fa uns mesos la Federació Internacional de Bàsquet va suplicar que poguessin imitar el futbol tot situant les prèvies dels Campionats del Món enmig de la temporada. Una bona manera per fer calerons. Sort que aquí al menys impera el seny. De moment.