Divendres, 9/12/2016
584 lectures

Las actrices siempre mienten

Avui m'agradaria parlar de Teatre Alternatiu. Segons el DIEC una cosa "alternativa" és la que es contraposa als models oficials, tradicionals o establerts; em sembla una bona definició. I on el fan aquest teatre? Doncs a força locals, però especialment a sales alternatives, com l'Antic Teatre, un lloc maquíssim —Verdaguer i Callís, 12— a tocar del Palau de la Música, amb un bar-jardí que fa caure de cul. Aneu-hi, i si ho feu del 8 a l'11 d'aquest mes encara sereu a temps de veure "Las actrices siempre mienten", una obra de la companyia El Pollo Campero, Comidas Para Llevar. Amb aquest nom us comenceu a fer una idea, oi?

L'alma mater d'aquesta companyia és la Cris Celada, una madrilenya que ja fa temps que campa per Barcelona; ha estat amb El Conde de Torrefiel i ara es dedica a El Pollo. Alguns igualadins la coneixen perquè va estar fent algun #dillunskabrota... Però anem a l'obra que comento.

La peça comença al bar de l'Antic, on una de les actrius s'emparra damunt una cadira i ens explica que ens haurem de dividir en dos grups, un l'acompanyarà a ella i l'altre a la Glòria March, l'altra actriu, ja que els vestidors són petits (?); anirem als camerinos perquè s'han d'arreglar i així avançarem temps. Allí, mentre es despullen i tornen a vestir per l'obra i es maquillen, van comentant vivències sobre la seva carrera, pensaments, recorden actuacions, càstings... i en acabar, cap a la sala on ens retrobem amb els espectadors de l'altre grup.

Ja hi som. I ara què? Doncs ara la parella d'actrius davant una gran pantalla faran una mica de tot. Assajaran escenes, com una en què s'han d'atonyinar l'una a l'altra, faran entrevistes de càsting, ballaran... tot de mentida perquè ja se sap que les actrius sempre menteixen, i els espectadors paguem l'entrada perquè ens expliquin això, mentides. De tant en tant a la pantalla surten explicacions, més o menys veritables... Com ja he dit El Pollo no fa teatre convencional, ni Shakespeare ni Lope ni Pinter per dir-ho d'una manera col·loquial, elles van a la seva bola. Hi ha uns moments molt ben aconseguits en què es projecten parts de pelis conegudes i elles, des d'una taula on tenen l'ordinador, fan el doblatge en directe amb uns textos molt bons que res tenen a veure amb la peli projectada.
Tot amb una continuïtat "relativa", amb tocs de records familiars, idees globals o no tant, o confessions "sinceres", com el moment en què una d'elles diu "cuando vienen a ver el espectáculo nuestros padres, no nos quitamos las bragas. En principi no és una funció per a gent clàssica, però fins i tot aquests, els clàssics, quan s'hi troben es diverteixen com a posseïts. Ho he comprovat.

No explico res més perquè no és un teatre "explicable", és per viure'l, sentir-lo, introduir-s'hi i gaudir-ne. Naturalment no és teatre per anar a veure cada setmana, però sí que penso que als autèntics aficionats hi haurien d'anar de tant en tant i adonar-se que hi ha vida més enllà del "planteamiento, nudo y desenlace", la clàssica estructura argumental que arrosseguem des del Segle d'Or.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.