Divendres, 9/10/2015
639 lectures

Dona no reeducable

Stefano Massini és un jove dramaturg italià (35 anys) que podríem classificar de "compromès"; Lluís Pasqual (responsable del Teatre Lliure) penso que és un dels grans directors catalans i Miriam Iscla una actriu que no para de créixer des que va deixar T de Teatre per caminar sola. Doncs amb aquest trio d'asos han fet repòquer, perquè el que hem vist al Lliure de Gràcia és d'una dificultat i una grandesa extraordinàries; setanta minuts d'un monòleg on mai baixa la tensió.

Anna Politkóvskaia, periodista russa compromesa amb els drets civils i molt bel·ligerant amb l'administració Putin s'endinsa en el conflicte txetxè de tal manera que és vigilada i amenaçada constantment. Un jerarca de l'època va publicar un informe on parlava "d'aquesta gent" que no obeïen les consignes, qualificant-los de No Reeducables i per tant s'havien de suprimir, així, directament. La Politkóvskaia estava en aquesta categoria.

La peça està estructurada en capítols curts amb la projecció en una pantalla que ens va donant l'entrada a cada tema, com per exemple el reclutament de soldats per combatre els independentistes txetxens. Arran de les protestes de les mares dels soldats, Putin, home pràctic ho va resoldre de cop. Només reclutaven orfes sortits de tota mena d'institucions dubtoses, presons, psiquiàtrics... Va ser un exèrcit de borratxos, drogats, violadors i gent sense consciència que mataven quasi per plaer i violaven les dones sabent que la majoria eren musulmanes i per tant serien abandonades per les seves famílies. Guerra bruta portada al més alt nivell. Militars que feien "el farcell", consistent en lligar 10 persones amb una bomba al mig i fer-la esclatar i així capítol rere capítol.

Lluís Pascual ha fet una filigrana amb la direcció donant un enfocament que, sense deixar de ser una mena de documental, recordarem com un monòleg teatral de molta categoria, amb una càrrega emocional brutal, molt dur, i Miriam Iscla n'ha fet una creació. Penso que ha de ser molt difícil tirar endavant la representació i a mitja obra no caure de genolls a terra i dir-li sanglotant al públic "no puc més". Sort que és una gran professional.

L'escenografia senzilla, una taula de treball plena de papers, una llibreta a les mans per fer entrevistes, la pantalla de projecció i poca cosa més. Una il·luminació adequada al to de cada moment però sense protagonismes, només encoixinant l'actuació, extraordinària. Bravo!


P. D. El final de la història, la real, us el podeu imaginar: quatre trets al cap. Els investigadors mai van "poder" aclarir qui havia sigut.

Altres articles de Josep M. Ribaudí

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.