Divendres, 1/12/2017
194 lectures

L'empestat

Portem una de les tardors més seques dels últims anys... però no a tot arreu. Per exemple al teatre, últimament ha plogut força. Concretament al Teatre de l'Aurora aquest cap de setmana hi fotrà un xàfec que deunidó. Sí, sí, a l'escenari, ja ho veureu, perquè a L'Empestat hi plou.

Ara fem un exercici: si fem córrer l'última T de EMPESTAT cap al principi, formem Tempesta, com el títol de l'última obra que va escriure Shakespeare, i aquí sembla començar l'espectacle d'avui. En l'obra del bard, quan Pròsper i Miranda abandonen l'illa, Calibà i Ariel recuperen la llibertat i els és donat el do de la paraula, i allà es queden alliberats, però també aïllats.

En aquesta illa no hi para de ploure i Gabriel (Ariel) acompanya al piano a Ivan (Caliban) que emet sons contínuament, buscant paraules per dir-les ordenadament (vers). Ivan no para de garlar i ens explica com Déu ho va fer tot en els famosos set dies (quina pressa) i com Adam i Eva van ser expulsats del paradís perquè en mossegar la fruita a Déu li van tocar la pera. Gabriel el corregeix dient que era una poma. I així, d'aquest color, va continuant la cosa.

Mentrestant, i sota la impenitent pluja, Gabriel toca (a estones) la Sonata núm. 17 de Beethoven "La Tempesta" (ja hi tornem a ser), i així ho van lligant tot sense que res quedi massa clar, i de sobte els dos personatges, en un arravatament, treuen la tapa del piano de cua... i resulta que és com una banyera plena d'aigua. El públic comença a al·lucinar i Ivan s'hi submergeix, sense parar de "llargar" en vers, mentre escup aigua.

Faig una pausa. L'obra és confusa i per acabar-ho d'adobar avança a un ritme trepidant, sense treva. Els versos flueixen sense pietat: "A mi em diuen l'empestat, l'home tort, el desdenyat, sóc l'Estrany, el malentès, l'Home Revoltat, i l'un i l'altre, i tot plegat". Siusplau, no em demaneu que us ho expliqui perquè només us diré que tot i l'embull és una peça fascinant, així, ras i curt, no podreu treure els ulls d'aquell piano de cua que té un paio a dins que no para de recitar, mentre continua plovent.

Ah, oblideu-vos d'allò tan formal de "introducciónnudo y desenlace". Aquí d'això ni un duro. Permeteu que s'us endugui la màgia d'un l'espectacle poc convencional creat per l'especialista Jordi Oriol (Home-Natja, Concert per a sis oficinistes i un lloro...) amb Carles Pedragosa al piano i dirigit per Xavier Albertí. Flipareu!

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.