Aquest cap de setmana, els aficionats al teatre teniu una cita ineludible dissabte i diumenge al Teatre de l'Aurora. S'hi representarà una obra colpidora i valenta, una peça en  què tan important és el que es diu com el que no es diu. Els símbols, els gests també en són protagonistes.

Catalunya, estiu, acabada la guerra civil (quin nom més bèstia). el Joan no ha tornat i la guerra fa mesos que va acabar. La Maria té l'afany que sigui viu i decideix anar-lo a buscar. El van veure per última vegada al costat del riu. Ara, acompanyada de la Nuri —el marit sí que  ha tornat— i la Lluïsa —el seu home va caure en combat— emprenen el viatge amb una esperança quasi sense esperança... En un escenari a tres bandes, només les parets negres, les tres actrius, cadascuna amb la seva maleta de fusta, es passegen pels camps devastats amb l'ànima encara més devastada i ens transmeten la tristesa immensa dels perdedors que no han obtingut cap pietat del vencedor. Mentre escric aquesta ressenya se'm torna a encongir l'ànima; sort que hi ha uns tocs d'humor, pocs. De fet la història és un bucle en  què no hi ha final, fins el punt que et pots arribar a preguntar si el viatge ha existit o només era un desig.

És la primera obra de la companyia Espai en Construcció. La direcció és de Roger Ribó que amb les tres actrius Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé han anat construint aquesta peça, amb l'ajut de Roser Farré, violinista i creadora d' efectes especials. Qualificació molt alta per a tots.

El títol de l'obra ve d'una cançó popular que els pares del director i la productora —que són germans— els cantaven quan eren petits a l'hora d'anar a dormir, d'aquí ve la frase de et vindré a tapar. Acabo dient que és una obra de ficció, però a la vegada testimoni d'una realitat. La meva mare (i moltes altres dones catalanes) va fer el mateix viatge mesos després d'acabada la guerra. Assabentada que el meu pare estava a un camp de presoners al sud de França, va agafar una maleta i el va anar a buscar. Dones valentes...